Punk's not dead - Negratinta

He de confessar que acarar la lectura d’un llibre de poemes d’una autora, la llengua materna de la qual és diferent a la llengua que ha triat per expressar-se, em suscita de primeres un biaix de simpatia que podria promoure alguna indulgència inoportuna. El cas de Chryssula Kokossulis, alemanya d’orígens grecs i resident a Eivissa des de fa uns quants anys, n’és un. I, tot s’ha de dir, no pens renunciar a cap indulgència, perquè, al capdavall, l’experiència lectora de la poesia és un complex de sentiments i d’apel·lacions a la raó amb milers de filtres. La simpatia, o el reconeixement de l’esforç o del coratge, per tant, també hi juguen.

La brevetat amb què escomet el seu primer llibre en català, ‘Emmetzinat’, I Premi de poesia Ciutat d’Eivissa, editat per Balàfia Postals, és l’embolcall idoni per una injecció poètica de la intensitat experiencial que proposa l’autora. Si pensem en el títol, en masculí, ens podem distreure del subjecte principal de qui pateix l’emmetzinament. Hi ha un verí en primera persona, hi ha un verí letal que, tot renunciant als antídots, alerta dels instants que queden de vida i que, malgrat aquell dolor o aquella convulsió, han de ser viscuts, perquè el que hi ha, juga. És aquest pòsit d’estrèpit i d’urgència el que sagna més traspua en la proposta de Kokossulis, el de la vida a corre-cuita no fos cas que la metzina culminés el propòsit. Si ho pensam a la manera punk, la causa principal de la mort és la vida. Breu la vida, breu el llibre. I si és intens el llibre, el programa vital haurà d’arrodonir-hi el sil·logisme.

El sexe descarnat, urgent, de vegades violent, just a tocar del bondage, apareix per tot el llibre com una redempció, com l’“amor brusc i salvatge” de l’Estellés. “…lúdicament crescuts de plaer ens intoxiquem lentament…”, injecta l’autora en el poema ‘Penitents’, que ben bé podria resumir una proposta que pareix beure –o xutar-se- del punk. No de bades, la relació de Kokossulis amb aquesta filosofia no ve d’avui. El seu passat com a cantant i lletrista del grup Children’s Crusade hauria de servir per acreditar un cert nivell de militància que, si més no, negaria la impostura del maleïtisme. No parlem per tant de cap neobukowskianisme predissenyat, sinó de quelcom força més genuí que traspua una versemblança inassequible per als punkys de postal.

Si algú pensava que aquest discurs de la urgència i de l’estrèpit quedava arraconat als arxius del punk setanter o del maleïtisme rimbaudià, té una oportunitat per calcular-ne la vigència. La beneïda Europa en estat crític, la que ha atrapat el jovent amb les previsibles i previstes contradiccions del capitalisme, ha rehabilitat el discurs de què no n’hi ha res a perdre, i aquest discurs, penetrant entre gent formada i informada, ressuscita reaccions càustiques, no només al nivell de la pancarta, si no de les apostes vitals que hi adopten una rebel·lió elemental: com més cotilles, més ànsia de llibertat; com més constriccions programàtiques, més pulsió de viure i exprimir cada instant, peti qui peti. L’emmetzinat, en saber-se condemnat, no es conforma amb un adéu plaent i fa per dir la seua, i dir-la ben alta. El punk no ha mort, ja que uns quants s’han encarregat de ressuscitar-lo