Sóc poliglota. Parlo espanyol, mexicà, veneçolà, guatemaltec i uruguaià. Si us sembla una estupidesa el que estic dient, tranquils, no és que sigueu gent estranya, tot al contrari, teniu seny.
Duc una temporada vivint a Catalunya i estic començant a parlotejar LAPAO, un invent del Govern de l’Aragó que en cristià vol dir Llengua Aragonesa Pròpia de l’Aragó Oriental. El més graciós de tot plegat és que a la mateixa volta estic aprenent valencià, eivissenc, mallorquí, menorquí, tarragoní, gironí i, fins i tot, empordanenc.
Jo, que vinc de Saragossa, on es parla un castellà neutre però una mica dur, això de començar a parlar català ho veia com un repte. Cert és que en el mes i escaig que porto aquí he parlat més francès i anglès que català a causa de la gran presència de turistes a la Costa Brava. Aprenc parant l’orella, com aquells que marxaven als anys 60 cap a França, Alemanya o la Gran Bretanya, amb una mà al davant i una altra al darrere. Els quaderns d’exercicis, els diccionaris Oxford de butxaca o els CD i DVD explicatius són una utopia. Res de gramàtica de moment. No hi ha temps, ni tampoc venen de gust en ple estiu (perquè no admetre-ho) de posar colzes i conjugar els verbs com és mester.
Tinc algun amic que abans de deixar l’àrida vall de l’Ebre per a treballar uns mesos a la bonica província de Girona m’avisava: “Ves amb compte amb els catalans, que són molt seus i t’intentaran catalanitzar i menjar-te el cap per convèncer-te que la seva lluita per la independència no es només legítima, també és justa”. A hores d’ara segueixo sense passar pena per no saber parlar català, fins i tot m’he guanyat simpaties per la meva manera de pronunciar pobles catalans que acaben en doble L o en NY. L’excusa de dur poc temps a Catalunya i de que la meva llengua materna sigui el castellà, prostituït i anomenat espanyol fins que ja no es pugui moure del meu cap aquest terme, em segueix funcionant a la perfecció. No ens enganyem, l’espanyol és l’idioma, fonèticament parlant, més fàcil d’aprendre. D’això, a part d’altres raons prou conegudes, ve la nostra poca destresa per pronunciar correctament quan parlem una llengua estrangera.
Em passa una cosa molt curiosa. Moltes voltes d’ençà que vaig arribar es repeteix la seqüència en que un client arriba a la feina i em parla en català. Després d’entendre perfectament allò que em diu (excepte casos puntuals amb el típic avi gironí amb accent molt tancat) contesto en castellà. Podria intentar-ho amb el català, però em fa vergonya parlar en ‘mode indi’ a còpia d’infinitius.
El diàleg es desenvolupa parlant cadascú en sa llengua materna. Un en la de Cervantes i Machado i l’altre en la de Tarradellas i Companys. Tanmateix, arriba un moment en el que tallo el client amb un “perdone que le hable en castellano porque el catalán lo entiendo sin problema pero no sé hablarlo bien”. Després d’aquesta frase es crea una nova empatia amb l’interlocutor a qui, amb una simple disculpa t’has endut al teu terreny. Diuen que els aragonesos tenim tendència a exagerar-ho tot, però us puc assegurar que heus aquí, el 95% dels clients agraeixen les teves paraules i canvien sense remugar al castellà perquè tu et sentis més còmode. A diferència del que alguns pensen, a Catalunya no et marginen ni et cremen a la foguera de Sant Joan per no saber català.
Vull aturar-me en dues paraules que acabo de mencionar: empatia i disculpa. De les dues, malauradament, anem justos a Espanya. La manca d’empatia és constant i en la meva modesta opinió acaba sent la causa principal que ha portat cap a l’abisme les relacions –sempre d’un caire especial– entre Catalunya i el Govern d’Espanya.
Per una banda, els catalans tancats que s’han quedat ancorats al franquisme i que enlairant l’estelada com si de palestins a la Franja de Gaza es tractessin, demanen la llibertat del pobre oprimit de Catalunya. Jo duc aquí unes setmanes i o no m’adono de res o no ho entenc: segueixo sense veure controls militars o persecucions policials contra els independentistes per criticar la monarquia o parlar català. Aquella etapa ja va passar fa 40 anys i mai s’havia parlat tant català ni s’havia defensat la cultura catalana com a l’actualitat en un clima de total harmonia i llibertat.
A l’altre extrem, aquells “acérrimos patriotas españoles” pels quals Espanya segueix sent aquell país on únicament s’ha de xerrar en castellà, obviant la realitat de l’Estat –plurinacional– espanyol i intentant deixar les llengües perifèriques com una eina folklòrica, prohibint taxativament el seu ús a les institucions públiques.
Si entenem nació com “aquell territori que té unes característiques i identitats pròpies”, Espanya és un conjunt de nacions. Cap altre estat en Europa conserva aquest amor i identitat als colors de les seves regions com nosaltres. El Regne Unit és la excepció i l’exemple d’Escòcia ens hauria de recordar que organitzar un referèndum d’autodeterminació no és un acte satànic ni un anacronisme medieval. A França ningú es sent de Midi-Pirynees o Picardie, únicament del poble o la ciutat on ha nascut i viu. I després la gran majoria es sent francesa. Veuen la identificació de les seves arrels des d’un punt de vista d’estat centralista, on el nivell administratiu regional no fomenta aquest sentiment de pertinença que si es dóna a Catalunya.
Passem al concepte de disculpa. ¡Com ens costa i quantes cares de pomes agries, tensions i processos d’independència en stand by podríem haver evitat amb un perdó! D’una banda s’hauria de sentir el perdó per no parlar català perquè sóc a Catalunya i no conec la teva primera llengua, la llengua dels catalans des de fa segles malgrat que alguns vulguin argumentar el contrari. I per l’altra, perdó per dir que Espanya “ens roba” quan no és cert, ja que el pes relatiu de l’aportació catalana a les arques estatals és lleugerament superior als calés que reben, sent les Balears, segons les estadístiques d’Hisenda, les que pitjor parades surten en aquesta comparativa.
Però sí, jo també començo a parlar LAPAO xino xano. I parlar LAPAO és tenir més cultura, és aprendre a entendre millor un poble i a eliminar prejudicis generats que només la convivència, empatia i apertura de mires permeten ensorrar. Al cap i a la fi tot és qüestió d’actitud. Ganes d’aprendre i integrar-te. No tots els andalusos són mandrosos, ni tots els catalans pengen estelades a les seves finestres. I encara que les pengin, no odien a Espanya: qui no te família a Almendralejo, la té a Andújar o a Puertollano.
És ben clar que del meu balcó mai penjarà una estelada, com a molt una senyera, que també és la bandera de la meva regió, però hi ha dues formes de apropar postures quan dos vaixells pareixen destinats a col·lisionar: la negació d’una realitat identitària pròpia, a còpia d’imposar una realitat única, o la integració empàtica i la concòrdia. Jo em quedo amb la segona.
Bon dia a tothom
