Saül Gordillo (Calella, 1972) exerceix un paper singular en el moviment sobiranista català a la xarxa. Podria ser-ne el cronista oficial. L’any 2007 va narrar, a Nació.cat (Òmnium Cultural/Editorial Mina), l’obtenció d’un domini propi per a Catalunya a internet i ara fa el mateix amb els deu anys d’activisme sobiranista a la xarxa a Sobirania.cat (Crea’t Edicions). Però també n’ha estat protagonista –amb les contradiccions que això suposa per als puristes de la historiografia–, molt abans, fins i tot, que internet i l’independentisme esdevinguessin una qüestió mainstream: el seu Bloc sense fulls ja fa deu anys que parla sobre l’actualitat catalana.
Expressiu i inquiet, Gordillo gesticula, es reclina a la cadira, creua les cames. L’smartphone a tocar dels dits, missatgeria instantània a punt, parla de tu a tu. De tant en tant mira cap a la redacció de El Periódico –n’és cap de continguts digitals– que es transparenta a través dels vidres del cubicle, al bell mig de la redacció. El tac-tac dels teclats, el murmuri de la pressa i el so d’una campana que anuncia la reunió de portada et mantenen connectat a la realitat exterior, tal com ho fan internet i la tecnologia mòbil en tantes altres ocasions. En el cas del sobiranisme, segons Gordillo, aquesta connexió és més que una transmissió d’informació: és el motor de tot el procés.
Afirmes que el moviment sobiranista aparegut a la xarxa està en la mateixa sintonia que els moviments d’Occupy Wall Street, el 15-M o les primaveres àrabs; uns moviments que han tingut uns desenllaços diferents als que les xarxes socials semblaven apuntar. Li pot passar el mateix al sobiranisme?
És una possibilitat. El que mou aquests moviments, que en el cas català enllaça amb la reivindicació sobiranista, és l’expressió local d’uns fenòmens globals. Les primaveres àrabs succeeixen a països on els paràmetres de la democràcia no equivalen als dels països occidentals. El moviment de fons i la reclamació que té el sobiranisme, sumat al fenomen digital i de protesta, produint-se a Europa i en una democràcia com la nostra, sí que podria convidar a pensar en un desenllaç diferent.
Al llibre fas un epíleg amb 216 noms de persones significatives per al moviment sobiranista a la xarxa. D’ells, només vint-i-quatre, un 11%, són dones. Com és?
El llibre parla d’internet durant els deu últims anys. No de la internet d’ara. La presència de la dona a la xarxa ha evolucionat d’un temps cap aquí, ara les dones sou més actives i visibles que fa deu anys. Però com que el llibre és un resum dels deu últims anys, he parlat de gent que hi era fa deu anys. El llibre, a més, parla molt de política, i ara mateix hi ha un 16% d’alcaldesses a Catalunya. Sí que hi ha dones que a internet fan moltes coses en molts àmbits però, en els últims deu anys, en sobiranisme no n’hi ha hagut tantes. Seria injust que les dones que haguessin de sortir al llibre hi fossin per una quota. Les que hi surten, surten perquè es mereixen sortir-hi.
Expliques que el moviment sobiranista va tenir, primer, una etapa d’autoafirmació, seguida d’unes de reivindicació, d’organització i de resposta. En cada una d’elles, parles de diferents eines digitals, blocs, web, xarxes socials i dispositius mòbils. Sense aquests recursos no s’hagués arribat al mateix lloc?
No ho sabem. En aquest cas, no seria un moviment liderat per la societat civil, sinó que seria una transició o un procés polític dominat per unes elits. La peculiaritat i la força del cas català és que els que estan empenyent i estan al davant són els ciutadans, apoderats per unes eines socials.
L’etapa d’autoafirmació i de sortida de l’armari del debat estatutari i de l’evolució del catalanisme al sobiranisme coincideix amb l’època forta dels blocs, unes eines que permeten reflexionar i desenvolupar idees i que faciliten la conversa i el diàleg. Després vénen les xarxes socials, eines d’agitació i de mobilització. Estem en aquesta fase, en la fase de donar resposta a tots els arguments que vénen de Madrid, a totes les notícies de la premsa espanyola. Gràcies a les xarxes socials, la societat catalana més implicada amb el procés s’ha pogut organitzar i ha pogut donar resposta. A l’inici, la xarxa era més pausada, més social. Requeria un temps per escriure un post que com a molt es podia comentar en un apunt, i que era de gent que més o menys es coneixia. Ara hi ha excitació i soroll.
De fet, afirmes que hi ha més agitació a Twitter que no pas al carrer…
Sí. Si tu mires Twitter veuràs que hi ha un ambient de mala maror. En canvi, al carrer, no ho perceps. Fa un temps, a les xarxes es podia viure amb normalitat en català. El catalanisme s’expressava a la xarxa amb molta més naturalitat que en el món analògic, on al marge de TV3 i Catalunya Ràdio no hi havia tants mitjans en català. Ara hi ha més tensió a la xarxa que no pas al món analògic o al món real. Avui en dia la gent pot discutir de política, pot parlar sobre la consulta o sobre el cas Pujol i és prou assenyada. Però si segueixes Twitter, pots tenir la sensació que aquí hi ha una crispació molt forta i que no es pot reconduir. Espero que sigui fruit de la tensió per la proximitat de la consulta i que després puguem tornar a recuperar el bon rotllo que hi havia a internet.
I si la consulta no es fa, perquè és poc probable que es faci, o si es fa i guanya el no?
Més enllà de si es fa o no es fa la consulta o de si guanya el sí o el no, si el tema català no queda resolt de manera que se li hagi donat veu a la ciutadania i la ciutadania s’hagi pogut “expressar”, posa-li la traducció que tu vulguis, el bon rotllo no tornarà fins que això no es resolgui. La gent està empenyent des de l’entorn digital fins que se li deixi traslladar la seva opinió on es fan les coses, que és a les urnes, i finalment al Parlament i a les institucions.
Al llibre parles d’eines que han influït en el sobiranisme, com la Viquipèdia, i dius que a l’inici la majoria mitjans digitals a Catalunya eren en català. Quin paper té el castellà en la reivindicació sobiranista?
Al principi, tot venia de l’entorn on la gent s’expressava en català. A mesura que el moviment independentista s’ha fet més majoritari i que s’han creat entitats com Súmate i perfils de Twitter que intenten replicar usuaris de la resta de l’Estat o que van adreçats a un públic castellanoparlant dins de Catalunya, el debat no té tant a veure amb la llengua i la cultura. Però el que ha mantingut la flama del moviment independentista durant aquests anys han estat aquests entorns on el mínim comú denominador era el català i on hi havia ciberactivisme per la llengua i la cultura, com en el cas de Viquipèdia i Softcatalà.
Si Catalunya assoleix un estat propi, la tendència seguida a la xarxa, d’una cultura en català que estira del carro i d’una cultura en castellà que se li suma després, es podria repetir?
Jo crec que no. Un país, o una xarxa, que ha hagut de batallar per aconseguir que Twitter i Facebook tinguin una versió en català i que hi hagi continguts en català; un país que ha hagut de guanyar-se a pols la presència de la seva llengua a la xarxa serà sensible a no discriminar cap altra llengua. I menys si és una llengua oficial com crec que hauria de ser el castellà.
Defineixes el procés sobiranista com un procés on s’ha picat molta pedra i que ha estat liderat per la societat civil. L’Estat, en canvi, sembla que opta per una estratègia agressiva, a cop d’escàndol. Pot el cas Pujol fer més per al no que tot el que s’ha fet durant deu anys per al sí?
Espanya no ha donat una resposta seductora per estimular als hipotètics votants de la continuïtat de Catalunya dins de l’Estat. De la tercera via no ha arribat una proposta atractiva, de moment, sinó tot el contrari. La retallada de l’Estatut i la involució en l’autogovern dirigida des de les institucions de l’Estat no són una proposta gaire bona per una part dels catalans. Ha fet més per desmobilitzar o per evitar que creixi el sí aquest xàfec d’aigua freda del cas Pujol. Hi ha gent que diu que no pot influir…jo crec que en la part de la societat més mobilitzada i més conscient no, això no té marxa enrere, però en la part del votant que estava dubtant de fer el pas potser algú es quedarà allà on estava.
Però Pujol sempre ha estat autonomista.
Sí, però Pujol era un polític català. Molta gent fa l’anàlisi de: “Los políticos catalanes son iguales que los españoles, ¿para eso queréis la independencia?”. I per a algú que fa aquest plantejament tan bàsic, el cas Pujol és un gerro d’aigua freda. Per als convençuts en el sobiranisme i l’independentisme és tot el contrari. Els estimula més, perquè precisament el cas Pujol demostra que, durant vint o trenta anys, Espanya ha pactat amb polítics autonomistes que han governat silenciant casos de corrupció a canvi d’obtenir pactes d’estabilitat.
El moviment independentista està preparat per aturar aquests cops o ha menyspreat el poder de l’Estat?
Potser sí que hi ha un independentisme naïf i de sofà que es pensa que la independència és com demanar una pizza; potser sí que hi ha una part de la població que és digital i que no té una memòria històrica de casos en què l’Estat ha fet guerra bruta i es pensa que amb un Change.org obtindrà la independència. Però els dirigents, els activistes i la gent que té una mica més d’experiència sabia perfectament que l’Estat mouria peces i faria servir totes les seves eines per impedir la independència. Forma part del guió. A mi no em sorprèn que es produeixin casos com el del president Pujol. M’ha sorprès per ser el president Pujol i la magnitud del cas, però si aixeques la catifa i tens coses allà, surten i sortiran.
En tot aquest procés, destaques la influència que les xarxes socials han tingut en la política. La política actual, no només en el sobiranisme, hi busca ressò?
Abans els polítics muntaven compareixences i feien rodes de premsa amb la idea de donar un titular i que els periodistes el compressin. Avui, els partits polítics, la CUP i Podemos en són paradigmàtics, també ho fan pensant en què part de la seva repercussió és a les xarxes socials. La CUP té tres diputats al Parlament i Podemos cinc eurodiputats, no tenen un pes als mitjans tradicionals gaire gran, però a les xarxes socials tenen molts més seguidors. Part de la feina d’aquests partits és fer coses pensant en 140 caràcters amb una foto per incrustar en un tuit, o en un vídeo que ells mateixos viralitzen. En part és la moto que sempre han volgut col·locar tots els partits, però aquells més nous i més frescos tenen l’habilitat de col·locar-lo en l’entorn digital, on els seus prescriptors, simpatitzants i militants són molt actius i influents.
Ser progressista o conservador influeix en la política adoptada a les xarxes socials?
Sí. Però no per una qüestió de dretes o d’esquerres, sinó per la manera d’entendre la societat, el lideratge i el paper que has de fer en l’àmbit públic. I això no té res a veure amb esquerres o dretes o amb sigles. Hi ha partits que no sé si qualificar-los de conservadors, però que són agressius i audaços en la comunicació digital, com per exemple Ciudadanos. Hi ha partits que són a l’esquerra i són trencadors. I hi ha partits que són suposadament d’esquerres i progressistes i els hi està costant molt més perquè són conservadors comunicativament.
Com per exemple?
El PSC. Fa deu anys era hegemònic a la blogosfera catalana, tenia blocaires molt influents i una part molt important de la seva militància activa en els blocs, però ha perdut pistonada amb les xarxes socials.
Té a veure amb la caiguda electoral que pateix?
Segur. És un reflex. Abans es movia bé on es decidien les coses, al món de les institucions, dels sindicats, de les entitats o de les associacions de veïns. Però, avui en dia, on passen les coses és a les xarxes socials, que és on hi ha més exigència d’obertura, de democràcia, de transparència i un esperit més crític amb les institucions i les conductes dels polítics. I a ells els costa. A més a més, si el tema sobiranista et genera un problema, no només al PSC, això es reflecteix als resultats electorals. En aquest cas, la realitat digital i l’analògica van lligades. Cada vegada tot és una mateixa realitat.
El món digital ha influenciat els mitjans de comunicació tradicionals? En el procés sobiranista, els digitals van parlar-ne abans i els analògics s’hi van bolcar a última hora.
Els mitjans digitals condicionen els tradicionals en general. Hi ha temes que acaben entrant a l’agenda informativa dels mitjans tradicionals pel fet que surten als digitals. Els mitjans digitals beuen de les xarxes socials, que és la ciutadania, els lectors, els usuaris. La lògica digital tendeix a jerarquitzar els temes per audiència, com si internet fos més televisió que no pas paper. Els mitjans en paper tenen webs i els periodistes cada dia descobrim que el més llegit són notícies que poden no formar part de la nostra aposta periodística. I això fa que temes que ara apareixen en mitjans tradicionals no apareguessin quan no hi havia mitjans digitals. Estem obligats a introduir la variable social que internet recull molt bé.
Ara periodistes que escriuen en diaris també tenen un bloc on poder opinar, com és el teu cas. Com s’enfoca professionalment aquesta dualitat, sobretot en una època marcada per l’intens debat polític generat al voltant del sobiranisme?
És un conflicte apassionant. Hi ha un debat molt profund sobre com combinar el legítim dret que tenim a expressar-nos a les xarxes socials, com fa qualsevol ciutadà, amb els deures professionals que tenim amb unes organitzacions que ara estan sotmeses a l’impacte de tota la revolució digital. Això és brutal. En el cas català, la manera que alguns periodistes han trobat per ser honestos és seguir treballant als seus mitjans fent el que toca i expressar la seva visió personal en els seus comptes de Twitter, de Facebook i als seus blocs. És com la seva vàlvula d’escapament. Fa uns anys això passava, sense l’impacte de les xarxes socials, amb els periodistes que són tertulians.
S’ha qüestionat molt la cobertura que ha fet TV3 i Catalunya Ràdio del procés sobiranista. Com a exdirector de l’Agència Catalana de Notícies, com penses que els mitjans públics han de cobrir la informació sobre el debat independentista?
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és plural. El vicepresident de l’òrgan de govern dels mitjans públics de Catalunya triat pel Parlament és un militant del Partit Popular. A l’òrgan de govern hi ha representants del PSC, del PP i de Convergència. No hi ha representants d’Esquerra, perquè és de l’anterior parlament. Això en els mitjans privats no passa i tampoc és exigible. Però el sobiranisme és d’una envergadura, d’una complexitat i d’una omnipresència tal que obliga als mitjans públics a tractar-lo, encara que a Ciutadans i al PP no els agradi.
Una cosa és tractar-lo i l’altra és l’enfocament triat.
Fins a finals de l’any passat TV3 ha tingut un comportament molt polite. Ara és un tema important de l’agenda pública de Catalunya i, si no ho cobrissis, series un mitjà públic marcià. Però si ho analitzes des d’una perspectiva històrica, els mitjans públics catalans no han fet res per animar, per agitar i per induir i mobilitzar a la gent de Catalunya. Han fet el que els hi tocava fer, que és ser un reflex de la pluralitat i de la diversitat del país. Als mitjans públics catalans hi ha més pluralitat de tertulians que no pas als mitjans privats.
Crec que és un recurs fàcil d’aquells que defensen mitjans públics amb menys pluralitat i volen criticar part d’una estructura d’estat que ha representat una eina de construcció nacional. El nostre model és el de la BBC, on es fan debats sobre el referèndum escocès entre el president d’Escòcia, Alex Salmond, i un candidat del no [Alistair Darling]. Això no passa a Espanya. Els ciutadans espanyols no coneixen l’opinió dels catalans ni dels seus representants polítics. Tenen informacions i opinions esbiaixades de tertulians que no coneixen la realitat de Catalunya.
Fotografia: Pablo Sierra del Sol
