Manel Pousa i Engroñat ja no pot córrer una marató (n’ha completat 52), però ningú li nega als seus 69 anys que es deplaci en moto per Barcelona, la ciutat on van tornar els seus pares quan ell era un nen. Havia nascut a Granada, on el seu pare va provar sort amb el negoci tèxtil, i als anys d’ingressar als Maristes va començar a plantejar-se la seua vocació religiosa. Tanmateix, el camí per ordenar-se sacerdot no va ser ni curt ni fàcil. Després d’arribar al barri del Poblesec (on el citam per l’entrevista) amb la seua inseparable motocicleta, el Pare Manel, com el coneix tothom als barris de Verdum i Roquetes, comença a relatar la seua vida, existència que s’ha fet mediàtica a Catalunya durant els últims anys per la seua fama de cura poc ortodox i per la seua amistat amb gent de la música, el cinema o la comèdia com Pepe Rubianes, Joan Manuel Serrat, Manuel Huerga, el Tricicle, Andreu Buenafuente, Manel Fuentes… D’ells, que li ajuden amb el festival solidari que organitza des de finals dels 90, en parla, però ho fa després de analitzar en profunditat un món colpidor al que s’ha dedicat a fons des de fa ja 40 anys: el de les presons. I tampoc se n’oblida, òbviament, de la feina que fa la vintena de voluntaris que li ajuda a la fundació que duu el seu nom. El seu objectiu: atendre els més desfavorits. Manel Pousa no concep una altra manera de practicar l’Evangeli.
–Vostè va arribar amb quatre anys a Barcelona després de néixer a Granada. Era el 1949. La seua infantesa es va parèixer al que canta el seu amic Serrat a Temps era temps?
–No massa perquè nosaltres érem de classe mitjana, diríem. Recordo que vàrem anar a petar a casa dels avis una temporada mentre acabàvem el pis del carrer Bruc amb Còrsega. Allà és on es va desenvolupar la meva infància i joventut. Recordo el cole quan era infant, als Maristes que hi anàvem, puc explicar històries de la família, però no tinc una imatge de la Barcelona d’aquell temps. De petit un tiet em portava a veure l’Europa, per això que el club dels meus amors és aquest. Vaig intentar fins i tot jugar-hi d’infantil, però era molt dolent i em van descartar de seguida.
–Quan vostè voltava per l’Europa deuria haver gent al club que hagués viscut els anys gloriosos d’abans de la Guerra Civil, quan va jugar a Primera Divisió.
–Sí, hi havia fins i tot exjugadors d’aquella època, però ara no em recordo dels noms. El màxim esplendor que jo recordo de l’Europa va ser veure’l jugar a Segona, fins i tot en alguna promoció. El camp ja era al Nou Sardenya.
–I quan va canviar el futbol per la vocació religiosa?
–És un procés llarg. Al col·legi ja hi ha un primer apropament a la vocació. Té vàries fases això de voler ser germà, que és una cosa que ens passava molt abans als que estudiàvem als Maristes. Dins d’aquella època, comparant amb altres testimonis de companys que varen anar a col·legis religiosos, ja vaig veure els germans maristes com bastant oberts. Vaig aprendre matemàtiques, físiques i química de veritat. Quan arribo a la universitat vaig veure que el meu nivell de preparació era molt superior. Quan tenia catorze o quinze anys volia ser marista, però els meus pares em van tranquil·litzar. Sempre ho han viscut amb molta naturalitat i respecte. Són molt lliberals, que la mare encara la tinc. Em deien que m’ho pensés, que acabés primer el batxillerat.
–Eren catòlics practicants?
–No gaire. Penso que més d’un diumenge no anaven a missa. Nosaltres ja anàvem a missa al col·legi. Sí que recordo sempre haver viscut inclús com infant la idea de Déu i anar a missa amb molta naturalitat. No he tingut l’experiència ni a casa ni al col·legi que va tenir altre gent perquè els acolloneixen amb l’infern i el pecat. Llavors, hi ha un segon plantejament de vocació quan acabo batxillerat. Jo sortia amb una noia, bé, festejàvem. Era precoç per algunes coses i molt ingenu en altres. Devia tenir disset o setze anys. No faig el PREU i decideixo fer-me capellà. Conec un col·lectiu que anava a renovar-se perquè era l’època del Concili Vaticà. Es diu La casa de Santiago i encara és un moviment dins el clero on he conservat amics. Vam fer una peregrinació a Santiago però no ens vàrem entendre i no em vaig trobar a gust. És una època on comencem a fer molts cursets de cristiandat, però encara que no ho sembli no era una cosa carca. Tot el contrari. Eren cursets molts lliberals i paradoxalment anàvem sovint pels bars a fer quatre conyacs. Tothom es confessava, anava a missa, però no ens tallàvem i era molt divertit l’ambient que es respirava. Mirat des de tant lluny es pot deformar l’anàlisi per explicar què eren aquells cursets, però sí que recordo viure-hi una cosa fonamental. El concepte de llibertat de la fe lligat amb la vida. Encara que hi havia aspectes negatius, com el fet de que a alguns dins els nostres grups que estaven compromesos políticament els menyspreaven per rojos. Això em va refredar molt però és en aquell ambient on decideixo fer-me capellà, encara que no em vaig ordenar fins el 75. El Paco, un amic, ho va canviar tot. Ell era molt més gran que jo, treballava de pèrit industrial però volia fer-se capellà també. Curiosament era el pare del cantant i actor Andreu Rifé. Vàrem plegar del col·lectiu i a través d’ell vaig conèixer un bisbe de l’Uruguai que era una cosa extraordinària. Volíem anar a visitar-lo a la diòcesi de Melo, que era on residia aquest bisbe, però abans vàrem començar els estudis a Salamanca. Allà no estudiàvem al seminari, ho fèiem a un col·legi major per completar la Teologia i acabar a l’Uruguai. Aquest era el pla teòric, però jo, que havia deixat la xicota, vaig durar tres mesos a Salamanca. Eren classes en llatí i seminaristes en sotana.
–Es va estavellar contra el nacionalcatolicisme?
–És que no ho sé. No sé si va ser contra el nacionalcatolicisme com l’entenem actualment, però sí que era un món raro de gent que parlava en llatí.
–Era un món aliè a Déu, per vostè?
–Per jo, sí. Per ells, no ho sé, potser no. Jo plego i el Paco penso que va acabar el curs però també va plegar. Torno per Nadal, començo el PREU i torno amb la novia. Vaig fer els exàmens de ciències per entrar a la universitat i començo primer d’Arquitectura. Amb això la novia em deixa, no la deixo jo. Acaba fins aquí de les meves maneres.
–Li anava a preguntar si ella tenia paciència.
–Molta. Però suposo que tot evoluciona i ella volia altres coses. Va morir, però jo sempre vaig conservar l’amistat amb ella i el seu marit. També amb la seva filla, que és advocada. Llavors, fent Arquitectura, em torno a enamorar d’una noia, surto amb ella però als quatre mesos li dic que em faig capellà. Ho deixo tot. Amb un grup que sortia d’aquest ambient de cursets marxem a París. Allà estudiem el primer cicle d’Estudis Eclesiàstics. El 68 acaba amb la Revolució de Maig i tornem aquí a acabar el segon cicle.
–Com era el París dels anys 60? Fins quin punt era diferent de la Barcelona que deixava enrere?
–Eren dos ciutats molt diferents. Jo vaig connectar de seguida amb el món de la immigració a París perquè vam conèixer unes treballadores socials. Em va impactar. Hi ha una altre anècdota, anterior, però relacionada. Quan estava al col·legi volia ser catequista abans de l’edat recomanada. Ho vaig aconseguir i m’enviaren a Verdum, on després he passat la major part del temps de la meva vida. Aquell món ja em va impressionar: fèiem anar a la canalla a missa a canvi d’un tros d’entrepà. Era una missa insuportable de més d’una hora de la que jo m’escapava. Per un niño bien de l’Eixample impactava veure com aguantaven aquells nens tota la missa per un tros d’entrepà. Amb un germà més eixerit ja diguérem de muntar quelcom més divertir pels xavals i a una esplanada amb dos pedres vàrem fer un camp per organitzar un campionat de futbol. Hi havia un equip que era el Barça, un altre el Madrid, l’Espanyol i el meu… Quin era el meu?
–Suposo que l’Europa.
–L’Europa! I a més que jo ja m’apalancava els xavals més bons i sempre quedàvem campions.
–Així que bon jugador no, però d’entrenador o secretari tècnic sí que tenia traça.
–I mafiós perquè sempre portava caramels o tabac d’amagat i tothom volia anar amb mi.
–L’Evangeli el va entendre de cop i volta o segons el llegia es va adonar que havia d’anar amb les persones més desfavorides?
–Crec que l’Evangeli es va entenent a mesura que es va vivint. Crec que s’adapta a totes les edats: jo mai he cregut en el dimoni amb banyes, però sí que he evolucionat. A l’Evangeli per mi és evident que Jesús no origina una religió, origina una forma de viure i és l’enfrontament entre la religió, establerta com a estructura de poder i control de la gent i la llibertat que ell ja anomena. Que digués “Déu pare”, el seu pare, “el meu pare i jo som una mateixa cosa”, ja és una heretgia en aquell món religiós. Llavors jo penso que en nom de Jesús i del Cristianisme s’han anat muntant religions en el sentit pejoratiu. La religió és per mi el conjunt de regles, litúrgies, rituals, normes de moral… Si hi ha una vida autèntica jo ja tindré el meu espai i el meu ritual, que amb el símbol és necessari per a viure i comunicar-nos. Però quan això és converteix en un absolut que oblida la vida interior i la diferència dels éssers humans es va en contra dels principis de Jesús i de l’Evangeli.
–Vàrem entrevistar al exsacerdot, teòleg i periodista Juan Arias i ens va dir que tot allò que s’institucionalitza massa s’acaba corrompent.
–Això passa quan la llei és l’absolut. Quan la norma és allò que mana i a l’àmbit polític es veu molt això. Argumenten que ho diu la llei. Molt bé, però la llei pot anar contra els drets humans. De fet, hi van. Potser ha d’haver-hi un mínim d’estructures que no ofeguin la vida de la gent i la pluralitat. En nom de la unitat de l’Església hem uniformat, confonent la forma amb el fons, per a mi. Jo respecto la gent més de dretes eclesiàsticament, diríem, els que encara parlen d’un cel i d’un infern, però noto que no m’accepten a mi. I no a mi només, és clar, sinó a corrents més lliberals i oberts. És a dir, no es poden contestar amb paraules d’ahir els problemes d’avui. El que passa és que no només és una qüestió d’adaptar-se als temps sinó de ser fidels als orígens i a l’Evangeli. D’on a l’Evangeli es pot treure que els homosexuals són antinaturals? De quin passatge? De quina actitud de Jesús si justament una de les seves condemnes és que sempre va amb la gent pecadora? D’on és pot treure que Jesús institueix el matrimoni? Si hi ha un sagrament com el matrimoni o una institució semblant serà per una sèrie de raons, però Jesús no funda res. No institueix res. L’Evangeli més antic és escrit 30 anys després de la mort i la resurrecció de Jesús. La gent que el va conèixer s’anava morint i eren escrits perquè la gent que no l’havia conegut sabés de la seva vida.
–Amb aquesta mentalitat no va tenir mai la temptació de plegar quan torna a Espanya de París? L’Església espanyola i sobre tot la major part dels seus jerarques havien recolzat tradicionalment el règim de Franco, que no compartia gens la idea de l’Evangeli que vostè defensa.
–La meva visió política és encara immadura perquè l’he viscut d’adult. Estic d’acord en que gran part de la jerarquia fa costat al poder. Si repasses les últimes legislatures, la Conferencia Episcopal recomana votar un partit determinat. Escolti, en nom de Déu i l’Evangeli no puc recomanar cap partit! Ni que jo sigui d’un partit! He de recomanar a la gent que tingui compromís polític i social perquè tinguin una actitud humana i, per tant, evangèlica. Quan torno a Barcelona poc a poc vaig anar agafant consciència política i em deia: “Déu meu en quina institució eclesiàstica he entrat”. El que a mi m’ha salvat a l’hora de estar dins i m’ha donat una experiència positiva d’Església, sense fer proselitisme ni demagògia, és que he trobat gent dins que m’ha ajudat molt, encara que reconec que hi ha hagut gent que no ha tingut la mateixa sort. Des del director espiritual del seminari, al carrer Diputació, tots m’han deixat ser jo. En algunes coses pensaven diferent a jo, en altres coincidíem, però respectaven la pluralitat. Estem acostumats a defendre o atacar l’Església i jo analitzo la realitat, que és que dins d’una institució com la nostra hi ha de tot. Amics que varen fer el mateix procés sí que han plegat abans d’ordenar-se o després, diria que decepcionats. Una persona és evolutiva, ha d’evolucionar. El fet de que siga capellà no vol dir que ho hagi de ser tota la vida. Puc ser el president de l’associació de veïns o alcalde durant una legislatura i deixar-ho de ser a la següent. Aquest concepte de que jo he de ser eternament sacerdot és un llenguatge que no em va. Ara, fent ciència ficció, si tornés a néixer voltaria a ser capellà? Home, i tant. Potser m’estalviaria alguns errors.
–També hem conversat amb una persona catòlica barcelonina i de la seua quinta, el professor i activista Arcadi Oliveres. Li preguntàvem per la relació difícil que varen tenir la II República i l’Església a Espanya i ell ens va contestar que Déu és republicà perquè tant la República com Déu són humanistes i defensen la vida.
–Penso que el rei ha estat una figura de poder que ha evolucionat dins la vida humana, però no em veuràs a mi a defensar cap monarquia. No tinc res contra el Rei o la Reina, però no em diuen res. Crec que un sistema de societat ha de ser republicà. L’altre em sembla un món estrany i de poders. Si a l’Edat Mitjana necessitaven reis per viure, molt bé, però ja hem passat aquesta època.
–Als mitjans de comunicació la tasca pastoral que fa a Verdum o la que fan altres capellans, com els de la parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid els ha fet guanyar fama de bitxos raros dins l’Església quan segurament hi hagi més mossènyers pareguts.
–Amb tots els respectes, per a mi el bitxo raro és aquell que es posa una sotana de tres milions de peles per celebrar una eucaristia i que té un calze d’or i platí. És tan contradictori pel mode de veure l’eucaristia… Ara, per què hi ha gent que és així? És un fet de la història, jo crec en un procés que poc a poc s’ha d’anar fent. Això és part d’un fenomen cultural, això que t’estic explicant no és que no vulguin entendre-ho, és que no poden. Estan a una altra galàxia.
–I el Papa Francesc ho entén?
–I tant.
–Què va sentir el dia que el varen triar?
–No vaig sentir res fins que em vaig assabentar de qui era. És un home natural i pareix que sempre ha sigut igual. Però, mira, a l’Església no tenim un problema de Papa. Si hi ha d’haver-hi millor que sigui així. Crec que hauríem de tornar a posar-nos a escoltar per què els evangèlics i els luterans abandonen Roma. No pots dir sempre que eren uns interessats.
–Una de les coses que va ver Francesc quan va anar l’any passat al Brasil per celebrar les Jornada Mundial de la Joventut va ser reunir-se amb els evangèlics, que es una església que li està traient fidels a la Catòlica a Amèrica Llatina.
–Mentre el sentit sigui l’Evangeli –i fixa’t que no em separa precisament de les altres religions– per mi ja està bé. Que hi hagi competència a la terra de clients entre esglésies em sembla tan trist. Una persona pot canviar d’església com de parròquia perquè la manera de celebrar de l’Eixample s’entengui millor que la del Poblesec i al revés. Hem d’anar cap allò que ens uneix i entendre que no pot ser l’Església uniforme com certs sector catòlics pretenen. Jo tinc molta relació amb musulmans i ells mateixos són els que em diuen que la seva és la religió perfecta. Però clar, jo he sentit també quatre-centes-mil vegades que l’Església Catòlica és la vertadera i fora no hi ha salvació. Això era un esquema dels catecismes quan estudiava jo. No estem parlant de l’Edat Mitjana.
–M’ha dit que no mira la tele i no funciona bé amb la xarxa, però imagino que sí llegirà els diaris de paper per estar-ne informat. Quan veu totes les notícies que retraten els musulmans com practicants d’una religió molt retrògrada, que en pensa?
–Que és una llàstima perquè estan com nosaltres fa cinc segles. Si repassem la història hauríem de ser honestos i entendre que creure que jo dic la veritat condueix a la violència. No sé qui deia que fins que no desapareguessin les guerres de religió no desapareixeran les guerres, però no siguem ingenus. Són les religions les que motiven les guerres? No! És el capitalisme, eh? És el poder polític que alhora va lligat al poder religiós. Quan veus aquestos països integristes on hi ha un menyspreu cap els demés, i no només amb les morts aquestes tan lamentables que estem veient, sinó amb el paper de la dona, penso que questa gent hauria de llegir-se de nou l’Alcorà. L’Alcorà no mana això. La guerra santa no és el que estan fent aquestos grups yihadistes i integristes. És una llàstima, esperem que no evolucionin aquestes idees.
–Fa quant que no vesteix sotana?
–Això m’ho pregunta molta gent: no m’he sentit mai còmode, no n’he tingut mai. He conegut capellans amb sotana o que van amb clergyman que són molt autèntics. Crec que és una qüestió més de manera de ser. La realitat pot ser molt diferent depenent del teu punt de vista. Molts capellans –entre ells, molts amics– sostenen que no ens hem d’amagar per donar testimoni. Jo crec que és un retràs, jo ho veig com una diferència, però no és pot fer una llei universal per dir sí o no a la sotana. Dependrà molt de com siguis. D’on visquis. Del país on hagis nascut. Tenint en compte que tu no ets el protagonista, em semblaria que dur sotana seria tractar a la gent de segona categoria. És establir distàncies de poder. Aquest matí he estat a Brians [un centre penitenciari] i dos xicots m’han demanat confessar-se i hem parlat. A un li he dit: “Confessar-se és celebrar que Déu ens estima, no cal que em diguis els pecats, si li has tocar el cul a la novia o t’has fotut el dit al nas”. Tu creus que una noieta a mi, un avi, m’ha d’explicar si el nuvi li fot mal o no li fot mal? Tot això és poder. Ja veus que he posat uns exemples centrats al sisè manament. Jo no m’he d’amagar per no portar sotana perquè surto de casa i ja m’estan esperant quatre que saben que sóc capellà. Vull dir, el testimoni l’hem de donar per la forma de viure i compartir, no per la forma de vestir; ara, això vol dir que em carrego la sotana? No. Un pot ser un home net i dur sotana, però jo no me la posaré ni que m’obliguin. Sóc lliure i puc vestir com em doni la gana.
–Quan va entrar per primera vegada a una presó?
–No era ni seminarista! Em va portar el [Carles] Flavià.
–Quants anys en tenien?
–Va ser al tornar de París i devia ser al voltant de l’any 70. Teníem uns 25 anys quan vaig començar a visitar la Model. Llavors m’encarreguen que vegi els joves que estaven a punt de sortir i no tenien família. Els proposava acollir-los a un pis perquè fessin la vida i busquessin feina. La meva primera feina entre cometes era aquesta. Encara tinc relació amb alguns d’aquells personatges i ja fa trenta o quaranta anys d’això.
–Què li va empènyer a començar a anar a les presons?
–Al principi ho vaig fer perquè m’ho deia el Flavià, però després ja vaig quedar enganxat. No puc suportar el que passa allà. Bàsicament el que fas és fer-lis companyia, portar roba i ajudar les famílies. Mai pregunto per què estan allà dins. Moltes vegades tenen necessitat d’explicar-ho. És una comunicació molt interessant aquesta: els capellans i les monges moltes vegades ens creiem els bons de la pel·lícula perquè anem a la presó i confonem la gent, fins tot són ells, els xavals, que et diuen: “Sóc un delinqüent”. “Eh, tu ets l’Ezequiel, no un delinqüent”. Aquest que se m’ha confessat avui té una petició –i ho puc explicar perquè no és un cas conegut i no trenco cap sigil·li– i tindrà el judici d’aquí poc. Em deia que la seva llibertat està en mans de Déu i li vaig contestar que és a mans del jutge. Això és com la travessa, no ens enganyem que els xavals ho saben. Depèn del jutge que et toqui. Pots robar milions i no et passa res i després roben coses més petites i els hi cauen quatre anys. No dic que estigui bé el que fan, però aquest xaval té varis robatoris petits i la petició total de condemna són 23 anys. El que has d’encomanar a Déu són forces per a afrontar la realitat. “Tu creus que Déu vol que t’hi estiguis 23 anys? Doncs no!”.
–Quan s’allibera totalment una persona? S’ha trobat gent que anys o dècades després d’haver sortit de la presó encara estan empresonats?
–Sí. No ho sé quan s’allibera algú. Però l’efecte és…
–Ho nota.
–Molt. Per exemple, encara veig a xavals al barri que havien set toxicòmans. Jo arribo a Verdum l’any 75 i l’heroïna ja feia molt de mal. Hi ha tios de 45 o 50 anys que encara són vius i han passat per la presó per culpa d’un atracament, una cosa que precisa dels pebrots que jo no tinc, i encara viuen amb la mama, ho fan tot a casa i només surten a fer el cafè amb la mama. S’han destruït com a persones. No dic que la societat siga dolenta, però la presó destrueix les persones. No dic que no hagué d’existir la presó; si hi ha la presó, com passa amb el càncer, afrontem-ho, no diguem que és càstig de Déu perquè són dolents. Si la presó existeix intentem que foti el menys mal possible. Aquesta comunicació no es dóna amb mi només o amb els voluntaris. Veig a xavals que es troben tractats com a persones pels funcionaris de blau, els que han de controlar. El mite aquest de que el funcionari i el policia són els dolents… Tot això, mira, hi ha tant de fatxa a la dreta com a l’esquerra, inclús religiosament.
–Amb què ha de comptar un funcionari de presons per a fer la seua feina?
–Entenc que es trobin a vegades amb gent que no es pugui aguantar i que es fotin hòsties, però clar, és que un intern t’ha fotut una patada als collons o t’ha anat provocant, provocant, provocant. És molt difícil perquè com a professional has d’aguantar tot això. Fins i tot em toca a jo. Vas per una presó i t’hi has d’acostumar. Algú em deia avui que els interns només saben que demanar i li he contestat que l’últim seria que ells ens regalessin 50 euros a cadascú per la missa que els fem. Estan allà en plena misèria i quan veuen algú amb cara de bona persona li demanen un cigarret o cinc euros per a trucar a la mare –que no sol ser veritat.
–Parlava de lladres i robatoris. Amb les retallades que en forces ocasions han motivat els casos de corrupció política se li ha girat la feina amb la seua fundació de Verdum?
–El que passa és que el nostre públic ve d’un entorn difícil on hi ha robatoris, baralles i famílies desestructurades. Tinc nens de 18 anys amb una mort damunt els pobres perquè anaven cecs i s’han vist en una baralla amb una navalla entre les mans. S’enrunen la vida! Dins les presons, això sí, no li giro la cara a ningú i he atès gent rica que entra per altres qüestions. A les presons m’intento centrar també en la gent que és de Verdum i d’aquells barris perquè als seus nens no els falti de res fora: ni llibres, menjador, escola… Entre les famílies reparteixo enlloc d’estampetes targes de T-10 perquè vagin a la presó els dies de visita. Hi ha gent que no té set euros per anar i tornar a la presó de Granollers a veure el pare o la mare.
–El barri de Verdum dels 70, on vostè va començar de sacerdot, me l’imagino com el prototip de barriada d’immigrants que explica Francisco Candel a Els nous catalans. Ha millorat la vida en aquestes quatre dècades?
–Sí i ho han fet molt bé. A vegades critiquem l’Administració però el 50% del nucli de Verdum eren uns habitatges que es deien del Gobernador. El governador Correa, amb motiu del Congrés Eucarístic [que es va celebrar a Bacelona el 1952] va començar a treure les barraques que hi havia a Verdum i va construir uns edificis molt deficitaris. Bé, és que jo recordo barraques fins i tot a l’Avinguda Tibidabo. A Verdum, a partir de les Olimpíades van anar enderrocant i construint aquestos habitatges. L’altra meitat de Verdum són edificis de l’obra sindical i sí que són dignes, jo hi he viscut bastants anys. És a dir, la gent segueix sent la mateixa, però les cases són molt més adequades. Amb la crisi sí que es veritat que notem que augmenta el buscar-se la vida i, per tant, el tràfic de drogues. És evident. Tenim una estadística feta que corrobora que molts joves de Verdum que havien començat a treballar i anaven trampejant ara es dediquen al trapicheo.
–Els mitjans de comunicació es van començar a preocupar pel seu treball quan va establir relació amb gent de la cultura i l’espectacle?
–Amb el Carles Flavià sempre hem anat junts i sempre m’ha assessorat i aconsellat. També he sortit molt, però no tant com ell. Hi ha un efecte que vosaltres, els periodistes, coneixeu i que a mi em sobta i em cansa. Però a la nostra història aquest efecte mediàtic jo li dic ‘efecto Rubianes‘.
–Pepe Rubianes ho canvia tot.
–És una història que ha anat evolucionat i que no és d’un dia per l’altre. Jo li vaig demanar en el Rubianes que fes una actuació a la presó de joves. Llavors, cuan ja ho havíem acordat tot amb el Pepe, el comptable em va dir que teníem un deute de les colònies d’estiu, que és quan fem més feina perquè els nanos no tenen cole. Li dic al Pepe que aquells diners els vull pagar i acordem una altra actuació a l’Ateneu. El que passa és que sortint de la presó ell em diu: “Si quieres, el año que viene hacemos otro espectáculo, pero nunca más me vuelvas a pedir que vaya a la cárcel porque no iré”. Va quedar impressionat i això que s’hi havia passat hores parlant amb els xavals. Va quedar molt impactat i no ho va suportar. Però és que jo mateix no m’acostumaré mai a la presó. Hi ha dies que surto millor i dies pitjor. Hi ha dies que quan he sortit m’he anat a fotre una birra per a oblidar. Veus tantes històries de vida i jovent trencades. Qui hi ha a la presó? Gent que té família com jo i que ha set estimat? No! Tots tenen alguna tara d’infància, alguna història rara. Si l’únic que sabem és fotre la gent a la presó…
–No té la sensació de que es parla més d’augmentar les cadenes i instaurar la pena perpètua en lloc de reformar les presons?
–Des de la meva visió parcial, que no puc dir-li al legislador com pot ser la presó, l’únic que puc fer és una espècie de lament. L’aplicació d’una norma no arreglarà la societat. El gran secret és educar i treballar perquè la gent no hi entri. És el que nosaltres intentem fer, encara que jo dediqui gran part de la meva vida a la presó. S’ha d’intentar que els nanos tinguin treball, educar el jovent en el sexe i en la droga, s’ha d’estar allà amb ells. He anat a alguna xerrada i pel que sé el que vol fer el Govern del PP és augmentar les penes. Crec que gran part de les presons catalanes han millorat molt. No és per fer la pilota a la Generalitat. Això sí, fa un temps que m’he limitat a Barcelona i una mica a la resta de Catalunya. Abans hi anava per tota Espanya. Es gasten molts diners i esforços per oferir millors instal·lacions i feines remunerades dins les presons. En són suficients? No, hi ha molta gent que es queixa, molt intern que diu que només hi ha feina pels enchufados i els chivatos. Nosaltres, ni anant cada dia a la presó ens assabentaríem de la missa la quinta part. El que fan les màfies allà dins ni ho sabem.
–Acabo de llegir a El Mundo que el projecte de llei de l’avortament no sortirà endavant. Què en pensa d’aquest debat?
–Penso que la llei està feta des d’un punt de vista lluny de la realitat i d’escoltar els metges. En nom de Déu no puc dir quan és pot avortar o no. A mi Déu no m’ha comunicat si aquest ésser té vida. A més a més, l’avortament és una realitat, el que ha de fer la llei és controlar i regir la realitat amb el rerefons de l’educació. Quan es miren les coses d’una forma aïllada poden dir que vaig a favor de l’avortament. No és cert això. No tallaré el coll a una persona que avorti i pel poc que he llegit i pel que m’han assessorat metges objectius i creients, la llei està feta amb un desconeixement molt gran. Deixar que la gent es mori de gana no es pecat. Que els nens es matin i es facin soldats, això Déu ho vol? Hi ha una hipocresia molt gran amb la llei de l’avortament, encara que és clar que es tracta d’un problema seriós. A la meva història he pogut intimar amb dones que han avortat i no en conec cap que hagi estat feliç després de fer-ho. “Mira, quedaré embarassada per a poder avortar”. Hòstia, nen! S’ha de ser malpensat. Quan l’Església, fa deu o vint anys, va donar permís per avortar unes monges que havien set violades no els hi va preguntar si volien o no avortar. És una història fosca com altres que n’hi ha dins l’Església. Que no em vinguin amb mi amb puritanismes d’aquests. La paraula quina és? La del científic i la de qui crea una llei que ha de comprendre la realitat. Hi ha circumstàncies que han de justificar un avortament perquè a més a més es pot acompanyar la persona psicològica i religiosament, si és creient, pel concepte de culpa que queda dintre. La dona és sent culpable vulguis o no vulguis per l’instint maternal. No hi ha cap dona al món que digui per gust que avortarà. [Nota del redactor: l’entrevista es va realitzar un parell de setmanes de la dimissió de Gallardón i el fre al projecte que modificava la llei de l’avortament].
–Fins quin punt es va emprenyar quan es va treure de context l’ajuda que li va oferir a una noia de Verdum que volia avortar i que s’explicava al llibre que es va publicar sobre la seva vida fa tres anys?
–Al llibre és molt ben explicat, però es treu de context posteriorment. El llibre explica perfectament com jo, que no sóc avortista, em vaig trobar amb una noia que anava a veure una dona que feia avortaments casolans al barri. Una bona dona que encara es viva, penso, i que és bona persona. No és el dimoni, eh! Que aquesta no cobra i no fa negoci d’això. Però clar, en aquelles condicions he vist dessagnar-se una noia. Això són coses que es treuen de context per anar contra Catalunya i el bisbe, no passa només amb mi sinó també amb més gent, fins i tot amb monges. Vam donar-li tota classe de possibilitats perquè no avortés, de donar el nen en adopció… Per a mi, qui mira purament la llei o la norma oblida la realitat. Aquesta nena ara és una mare treballadora que estima els seus fills. Nosaltres no li ajudàrem amb allò i punt: l’hem anat seguint, ajudant i educant. Ara és una mare feliç.
–Tornem amb en Rubianes. Fa tres anys en Manuel Huerga va seure a taula la colla d’amics de l’humorista i va gravar aquell sopar en el que es parlà i molt “del Pepe”. Com va ser aquell moment?
–El Huerga en sap molt de fer cine. Nosaltres de tant en tant ens reunim perquè vàrem fer de conya el grup de les vídues del Rubianes. Bé, a mi em conviden perquè em tenen cariño i això no és modèstia. La gent més propera al Pepe eren Serrat, Flavià, el Tricicle, Pep Molina, gent de tota la vida. Jo crec que el Pepe em tenia més admiració i estima per maratonià que per capellà. Llavors, ells em conviden als sopars i com que m’ho passo bé hi vaig. El Huerga volia fer un reportatge sobre ell i es va recordar d’una pel·lícula del Woody Allen que fa això: es mor algú i els amics es reuneixen per a parlar del difunt. Està fet amb molta gràcia perquè també surten gags d’ell, però ja te dic: jo sóc un convidat de pedra.
–Bé, també diu la seua al documental. Expliqui’m una anècdota amb en Rubianes, que segur que en té de bones.
–Amb el Rubianes coincidíem perquè els dos teníem una sensibilitat molt humanística. Jo li explicava coses i ell de tant en tant les preguntava. Era molt aprensiu. Recordo que et deia: “Oye que me duele aquí”; i li contestava: “Ves al médico, cabrón, tú que puedes”. Jo no en tinc ni idea d’un “tirón de aquí” per molt maratonià que siga. No em punxava massa. A vegades a les entrevistes feia la conya i deia que era el dimoni. La meva relació amb ell va ser molt natural. No vaig notar mai una relació de superior o inferior, de dir “ostres que es el Pepe”.
–Al Palau Sant Jordi va pujar molta gent a col·laborar i a veure l’espectacle que es va fer per homenatjar-lo pòstumament.
–Ja teníem muntat el ‘Guanya’t el cel’ d’aquell any i Tricicle, [Joan Lluís] Bozzo i tots els que havien estat sempre amb ell vam aplegar l’homenatge amb la gala benèfica i ho vam fer tot al Palau Sant Jordi.
–Què representa Joan Manuel Serrat per un barceloní nascut a mitjans dels anys 40?
–És que l’escolto des de que tenia catorze anys. Des de que va començar. Sempre em va agradar i quan el vaig conèixer sí que era una mica com “hòstia, he tocat el Serrat”. Ell és molt natural també, però el que passa és que aquesta gent té una popularitat que no li permet anar pel carrer. Però, clar, jo li he vist anar a comprar a la peixateria del seu barri i parla amb un i parla amb l’altre. De seguida es va fer aquesta connexió de naturalitat entre els dos. Ell m’ha renyat de vegades i m’ha dit coses que no he fet bé de cara els festivals. La gent és molt més natural del que pensem quan pots establir una relació. El mateix ho aplico amb personatges d’aquests com a xavals del carrer. Què aconseguim molts de nosaltres a la presó? Establir una relació de creixement, positiva, de tirar endavant. Però no em vull enganyar: no sempre es poden produir aquestes relacions. Si jo tinc una empresa i el xaval em ve a treballar una hora tard li he de dir: “Si segueixes així t’he de fer fora”. A la vida no sempre es poden provocar aquestes situacions positives, però ja que em preguntes per la meva relació amb aquest món et diré que sense ells no haguéssim fet ni la meitat de feina. Una actitud d’agraïment que no és purament racional és la que tinc. Un any no crido al Serrat i això que normalment faig el que em diu el Pep Molina i els altres que organitzen l’esdeveniment. Però fa tres, quatre o cinc anys no crido el Serrat. Em truca i em diu: “Cabró, que no vols que vingui?” “No, Joan Manuel, era per a no molestar-te més”. “Doncs sí que vinc, encara que et sàpiga greu”. Fantàstic! Jo més content content que Déu. No el vam cridar per no molestar-lo, però es va assabentar perquè entre ells són amics de sempre.
–Com a final d’entrevista m’agradaria proposar-li uns noms de persones vinculades a l’Església Catòlica i vostè em diu què pensa. Què li pareix el seu arquebisbe, el cardenal Martínez Sistachs?
–És una bona persona. El que passa és que ells estan un món on domina la jerarquia i per a mi la jerarquia no és lo fonamental de l’Església. La unitat no vol dir uniformitat.
–Què l’uneix amb el Rouco Varela?
–Res. [Pausa] Simpatia, cap. Però vulguis o no vulguis entens que hi ha gent que està a una determinada galàxia. Ell, dins de la seva consciència, segur que deu pensar que actua bé. No crec que tingui milions a Suïssa. Però crec que són gent que s’equivoca perquè pensen que necessiten del poder i dels diners per a mantenir la força de l’Església.
–Què li sembla aquesta monja que darrerament té molta repercussió mediàtica…
–La Lucía? [Somriu]. Som molt amics. Torno a insistir en aquest concepte del pluralisme. Ella políticament es defineix i ataca molt els polítics, cosa que jo no ho sé fer públicament. Ella és molt valenta i porta hàbit. Se’l deu treure per dormir, però el porta sempre. El que parlàvem abans de l’hàbit i la sotana, eh? Fa una feina… Mira, crec que és la nostra forma d’entendre l’Evangeli i de viure. La Lucía [Caram] és d’aquestes persones que no fa obra social perquè després vagin a missa. A més a més està apropant-se al musulmà, l’ortodox, l’evangèlic. No fem problema de la diferència de credo.
–Coneix també la Teresa Forcades?
–Sí i aquesta té l’avantatge de saber del que parla. Científicament i èticament sap bé el que diu. El tema de la grip A, tela marinera. Alguns li critiquen això de la plataforma independentista que ha fet amb l’Arcadi [Oliveres] i jo veig positiu que ho hagin fet.
–Vostè va estar present a l’última manifestació que es va convocar amb motiu de la Diada.
–Sí, sempre m’agrada col·laborar. M’agradaria que Catalunya fos independent. Potser sóc una mica cagadubtes, però em trobo amb la dificultat de què entén la gent per independència. Per a mi és posar les coses al seu lloc no trencar-ho tot ni separar. Si ja estem separats! Vaja, jo no vull saber res amb el nacionalcatolicisme ni amb anar a batejar negres, ho sento molt. Que s’ho facin mirar, si ells creuen que és aquesta la manera. Des de la meva independència puc ser lliure i solidari amb la resta de Espanya mantenint la relació.
–Què hauria de canviar en aquest país per que fossi lliure?
–Primer, que ens deixin decidir, però independència ha de voler dir anar cap a una societat nova. Ara ens ataquen amb el Pujol, però si els governants són corruptes és una cosa i si la societat va millorant-se s’ha de desmarcar. Això és el que apunten col·lectius i partits nous com Podemos. No es un canvi per seguir de la mateixa manera, s’ha d’intentar que les coses funcionin. Els de Guanyem Barcelona vénen de la PAH, que ja han fet feina. A vegades no tinc temps de participar en manifestacions a les que m’agradaria anar-hi, però el dia a dia se’m menja a vegades. Potser també és una mica la covardia o la por de definir-me, però jo crec que és bo que la gent digui que ja n’hi ha prou, que estem lligats i no pot ser. Això necessita una feina i un compromís en el temps. Si volem una societat millor hem de pencar tots, que el vividor s’introdueix a tots els nivells i a totes les classes i està pendent per dir: “Que treballi Rita”.
Fotografia: Annachiara Ramalho – Momo-Mag
