Marc Caellas, barceloní de 40 anys fets fa pocs dies. Veí durant la seua vida de ciutats com Londres, São Paulo, Caracas, Bogotà o Buenos Aires. Llocs a prou com per poder mirar la seua ciutat natal amb el prisma d’un estranger. És per això que quan va tornar a Barcelona el 2009 després d’una dècada dirigint muntatges teatrals a l’Amèrica del Sud va entrar en estat de shock. On era la ciutat que deixà enrere? Per què la Barcelona de quan tenia 25 no es pareixia gens ni mica a la dels seus 35? Les reflexions que va fer al voltat de la decadència del model turístic post Olimpíades es varen publicar durant un temps a un bloc que va rebre el nom de Carcelona. Utilitzant la mateixa ironia que mostra a la xerrada amb Negra Tinta, Caellas va anar descrivint al bloc el «civisme» que feia impossible «follar», «fer unes copes» o «promoure una cultura lliure i enginyosa» a una ciutat que fardava de ser «la més genial del món». El bloc va esdevenir el 2011 en un petit llibre, editat per Melusina, que torna a ser tema d’actualitat després de les manifestacions que es reprodueixen pels barris turístics de la ciutat (el Raval, el Born, la Barceloneta…) des de fa mesos. Manifestacions que protesten contra el model d’explotació turística que va crear i perpetuar el PSC i que CiU segueix mantenint en la actualitat. Aquest director teatral és habitual en aquest tipus de manifas i no té problemes per dir que Barcelona no és així de cool com proven de vendre els cartells municipals que omplen els carrers de l’Eixample.
–Vares néixer en aquesta ciutat i et vares criar aquí. Quan vares tenir per primera volta la sensació de viure dins una garjola?
–Això de la garjola ho vaig sentir quan vaig tornar al 2009 després de viure cinc anys a Amèrica, a Caracas i a Bogotà, principalment. Vaig sentir certa cosa d’opressió física i mental. És aquesta idea d’entrar a Barcelona i sentir que vius a un lloc on existeixen una mena de límits. Sembla una mica com el que passa a El gran exterminador, la pel·lícula de Buñuel. A vegades m’he sentit així.
–Quan vivies a Amèrica del Sud tornaves sovint a Barcelona?
–Cada any tornava quinze dies ni que fos. Però, clar, llavors véns aquells dies i estàs veient a la família i els amics i no tens temps per pensar. Estava veient petits canvis ja des de que et venen a buscar a l’aeroport i veus els nous edificis allà a la Gran Via. Tampoc em parava molt a analitzar-ho. En aquells anys no havia arribat a aquestes conclusions. Abans de marxar estava massa preocupat pel meu microcosmos personal.
–Quan Barcelona esdevé Carcelona, l’apel·latiu que li vares donar?
–Barcelona es fot als Jocs Olímpics. Dins el que cap, si fem un balanç els Jocs són positius en part. Però la segona etzibada, la del Fòrum de les Cultures al 2004 (i els anys d’abans) és la definitiva i quan realment el model se’n va de les mans. Una cosa és fer uns Jocs Olímpics i aprofitar per millorar infraestructures –l’aeroport, el port, les rondes…– i una altra, quan no han passat ni deu anys, fer un altre súper esdeveniment per tapar un sistema d’especulació d’una manera bastant berruguera. El Manuel Delgado ja ho explica molt bé al seu llibre La ciudad mentirosa.
–Per un foraster que arribava fa uns anys a Barcelona, els Jocs Olímpics se li presentaven com una espècie de mantra de progrés que no es podia criticar. Una cosa pareguda al que ha passat al conjunt d’Espanya amb la Transició. Els Jocs eren el començament de la història de glòria de la ciutat com referent turístic i econòmic mundial, mal que pesés a Madrid. Fora de la mitomania, què varen tenir de bo els Jocs?
–El que et deia abans de les infraestructures. Era una ciutat bastant limitada en molts d’aspectes. Jo de petit recordo que Barcelona vivia d’esquenes a la mar. Vaig fer la primera comunió i em van portar a dinar amb la meva família a la Barceloneta perquè el meu pare treballava allà. L’any 83 anar a la Barceloneta per una família de classe mitjana era com anar a un lloc mig estrany. Ningú anava a la platja, t’oblidaves que vivies a una ciutat amb mar perquè mai el veies. Avui en dia penses que era millor aleshores quan veus en què s’ha convertit la platja amb tot el show que hi ha allà baix.
–El pitjor pecat dels barcelonins en aquest temps ha set l’autocomplaença?
–Barcelona abans era una ciutat com qualsevol altra, com València, Tarragona… Però va arribar un punt en que algú va pensar que aquí érem massa genials i ningú ho sabia. Llavors va començar aquesta campanya en la que quasi ens hem d’alegrar cada dia pel matí quan ens aixequem i donar gràcies per haver-nos permès haver nascut en Barcelona, la millor ciutat del món. “Tenim una arquitectura magnífica i un clima que ens fa uns privilegiats”, així havíem de començar a creure’ns que som més que els altres. Si a sobre fots tota una maquinària institucional al servei d’aquest discurs ho acceptes tot. Acceptes que costi viure més aquí que a Berlín.
–Quan la gent cobra molt menys.
–Clar! Cobres menys. Tampoc hi ha uns sous més alts a Barcelona que a València.
–Tot això tapava una gran mentida especulativa?
–És la gran mentida de que el turisme beneficia a tothom. El turisme beneficia a qui té hotels i restaurants i després, òbviament, els turistes poden anar a comprar a una botiga i es deixen allà uns diners. Però, mira, avui llegia que la taxa turística tot el que recapta es reinverteix en promocionar turisme. És per fer anuncis! No deixa cap benefici per la ciutat quan aquesta taxa hauria de ser per a reparar els desgavells que provoca i reparar les molèsties. Simplement serveix per augmentar la pilota. Jo confio en que algun dia algú farà una anàlisi de la propaganda institucional que es fa a Barcelona i que no cal. Cal omplir la ciutat de banderoles per dir que tenim un nou tipus de semàfors? O aquesta campanya de ‘M’agrada viure amb tu’, que és realment com per nens tontos? Cal gastar-se diners per a dir “m’agrada que vagis pel carril bici”? Són coses de calaix. Evidentment, darrere hi ha una empresa que segur que si comences a rascar segur que trobes el cunyat o el fill d’algun regidor. El turisme beneficia? Sí, a les empreses que viuen del turisme. Tenen una mena de tinglado que està molt ben muntat.
–Els resultats a la baixa del PSC des del 2007, inclosa la pèrdua de la batllia el 2011, confirmen que aquesta flama d’autocomplaença s’està apagant? La gent ha pres consciència de que Barcelona no és la ciutat perfecta?
–El PSC ja… L’Ada Colau ho va dir: “El millor que podrien fer és desaparèixer”. Segurament acabaran desapareixent perquè ja no tindran vots pràcticament. Tenen ells més responsabilitat que CiU. Ara em fa gràcia quan critiquen el [Xavier] Trias pel seu model de ciutat quan el model l’han estat gestionant ells durant 30 anys i és aquest model el que continua. Quan un comença a mirar l’evolució dels alcaldes, doncs una cosa és tenir el Pasqual Maragall, dintre dels seus defectes un tipus amb un discurs, però després ja anem degenerant amb Joan Clos –i els seus balls de samba al Passeig de Gràcia– i Jordi Hereu, al que ja ningú menciona però que va estar allà.
–Aquesta escena del ball de samba d’en Clos a la carrossa d’en Carlinhos Brown, que menciones a Carcelona sense donar noms, és la representació visual del projecte que tant critiques?
–Sí, home! Allò, com diria el Schuster: “No hace falta decir nada más”. Es resumeix tot amb una imatge. Pretendre convertir el Passeig de Gràcia en el Sambódromo… És com el tema dels barrets mexicans, que ja s’ha dit molt però que és absurd, com els vestits de flamenca. Així estem!
–També descrius com els quatre alcaldes socialistes que ha tengut Barcelona d’ençà el franquisme s’han passat el càrrec al mig d’una legislatura perquè estiguessin preparats per a guanyar les següents eleccions.
–És una moda que quasi la van posar ells. Era una bona estratègia perquè al nou alcalde li quedaven dos anys per a fer-se autopromoció amb diners públics. Després s’ha fet a Madrid i tothom ha criticat l’Ana Botella però això ja es feia aquí des de feia anys i panys. Normalment han set alcaldes molt personalistes.
–Defineix-los.
–Narcís Serra després va ser ministre de Defensa i ha acabat presidint Catalunya Caixa que s’ha convertit en el que ja sabem. No entenc com no surt més als diaris, quan n’estem farts de sentir parlar d’el Rodrigo Rato i Bankia. Catalunya Caixa se la va carregar Narcís Serra i sembla que s’obvia. És aquesta història de que aquí som més europeus que la resta d’espanyols i som millors gestionant quan la Generalitat és la institució autonòmica més endeutada. Després et diuen que això és pel dèficit fiscal.
–Creus que és mentida el lema ‘Espanya ens roba’?
–El que sé és que les competències en Educació i Sanitat estan transferides i si es gestiona malament es gestiona malament. Deixem-nos ja d’hipocresies. Nosaltres no som alemanys, en el suposat de que els alemanys siguin millor amb la gestió.
–Tornem amb en Narcís Serra.
–Aquest tipus sortia a TV3, quan començava la tele, tocant el piano, com si fos un polític il·lustrat. Això és una cosa molt del PSOE i del PSC, com quan Felipe González va anar a un programa de llibres de la televisió francesa i aquí dèiem: “Hòstia, tenim un president que llegeix”. Ara, el Rajoy i el Zapatero no és que no llegeixen, és que no parlen cap idioma més enllà del castellà.
–Pasqual Maragall.
–Podríem dir que Maragall és el menys dolents de tots els que han passat per l’alcaldia. És un eixelebrat. El seu vídeo de “vostès tenen un problema que es diu 3%” me’l poso sovint al Youtube i ric. És molt divertit.
–És més propi del Polònia.
–Sí, però aquí tots anàvem rient, però ell ja ho va dir. I ara estem recollint això del Pujol. Per què hem esperat tot aquest temps quan aquell senyor ja ho va dir al Parlament?
–Saps que li va contestar l’Artur Mas, no?
–Que ho hauria de retirar, no?
–Sí i que ells estaven disposats a “col·laborar” amb el tripartit però que Maragall havia enviat la legislatura a “fer punyetes”.
–És que no ho varen negar i a sobre el varen obligar a rectificar. Així [els convergents] varen guanyar temps.
–La confessió de Pujol ho ha capgirat tot.
–Recordo que quan era petit i sortia el Pujol a la tele semblava un home que es passés el dia donant lliçons, fent ús d’aquesta forma de ser tan moralista i catòlica. Quan t’adones que tot és una mentida tot és més fort, perquè si t’ho fa altre que no t’ha donat el sermó, encara, però ell anava fent classes d’ètica quan després per darrere ja sabem el que passava. Això ja s’havia dit però ningú volia mirar-ho. És sorprenent que la gent no vegi el que és evident i aquesta capacitat dels mitjans per tapar-ho. Si no surt a La Vanguardia serà que és mentida. CiU defensava una cosa aquí i una altra a Madrid i tothom s’ho empassava. Amb el PSOE i el PP es feia veure que es discutia.
–Tornem a Barcelona. Seguim amb els alcaldes. Arribem a Joan Clos.
–Són els anys on jo vaig estar fora, però és l’alcalde del Fòrum. Em sembla que ara comença a destapar-se tota la merda que hi havia darrere. És la gran enganyifa perquè uns Jocs Olímpics és una competició esportiva que, et pot agradar més o menys, però hi ha certs valors darrere. Amb el Fòrum la cosa ja és més recargolada i s’intenta utilitzar la cultura, la cooperació i les ONG per crear un embolcall per a justificar-ho tot. Va tenir continuació a Monterrey i Valparaíso i el procés va ser el mateix. S’aprofità l’esdeveniment per tirar edificis i netejar zones. Però clar, algú recorda el Fòrum? Va sortir cap artista d’allà? Ha mort definitivament.
–A Carcelona t’atures a analitzar l’hemisfèric conservador de la ciutat. Una burgesia que no vol sentir parlat de paraules com autogestió, subversió, llibertat. Però, malgrat això, és la mateixa part de Barcelona que intenta obrir-se al món amb un tarannà tolerant, obert i cosmopolita.
–M’irrita una mica això. El llibre Ciudad rebelde del Guillem Martínez és una història de ciutat a partir dels moments en que Barcelona s’ha intentat alçar per rebel·lar-se i protestar. Ho veiem als anys 30 i després del franquisme ens trobem amb les jornades anarquistes del Parc Güell, però és l’últim moment on hi ha un moviment clar de protesta. Des de llavors hem entrat en una etapa de nou rics on ja no crèiem que era necessari canviar les coses. La ciutat s’ha aburgesat d’una manera clara.
–El moviment independentista és una fugida endavant més d’aquesta burgesia?
–A mi em fa gràcia cuan amicus meus com l’Antonio Baños, que eón d’ideologia llibertària, estan tant a favor que han de pactar amb aquesta dreta per tirar endavant això de la independència. Primer no seria millor treure’ls del poder i llavors la independència? Perquè si no tot seguirà igual. No li veig la gràcia a una república catalana independent governada per CiU o el PSC.
–Les enquestes no diuen això.
–Molt bé, estaria Esquerra. Però a Esquerra Republicana no saps ben bé què pensen. Com que no han guanyat mai no saps realment quin projecte tenen. L’efecte Guanyem-Podemos crec que tirarà enlaire tota aquesta història. Em sembla que això és el que no esperaven i ho pot canviar.
–On és la força que podria tenir Guanyem Barcelona de cara les properes eleccions?
–La força és a la ciutat autèntica, dins el ciutadà que ja està cansat de la farsa aquesta de vendre el que no som i vol mirar de resoldre els problemes de la gent. L’Ada Colau amb la PAH va lluitar per arreglar un tema que ningú podia entendre, perquè com pot ser que estem rescatant els bancs i desnonant a gent. És una demanda social que tothom entén on hi ha una lluita concreta que tothom pot entendre. Aquest model es pot aplicar a molts altres temes.
–Què és la Barcelona autèntica? A quins barris de la ciutat la trobem?
–És la ciutat de les persones que porten una vida normal. Hi ha molts barris a la ciutat, però Barcelona és una ciutat molt petita en quant a territori i encara es fa més petita perquè els barris pels que es mouen els turistes són pocs. Poblenou, Horta o Sant Andreu semblen lluny si organitzes un espectacle cultural perquè sembla que tot hagi de passar a l’Eixample, el Raval o Gràcia, que ja forma part d’aquest eix. La cultura s’ha d’estructurar a partir de coses més petites en aquestes fàbriques de creació que estan apareixent i que no han d’estar controlades per l’Ajuntament. Una cosa és ficar l’equipament i una altra és el dirigisme cultural de controlar tot el que es fa.
–Ets director teatral, però la major part dels teus muntatges els has fet fora. Des de la perspectiva que això et dóna, què et sembla el teatre que es fa i s’ofereix a Barcelona?
–Tenim molt teatre, però el problema és que tot siga el mateix tipus. Aquí hi ha un problema de gestió que pot conduir a que el teatre públic i privat es faci el mateix. Això no s’entén. A vegades tens la sensació de que a tots els teatres de la ciutat la programació la fa la mateixa persona amb l’única diferència de que a uns els dóna més calés que als altres. Per això el director del Lliure pot dirigir després el Romea. Es van intercanviant favors els uns als altres. Funciona amb una lògica d’amiguisme. Tenim el Teatre Nacional de Catalunya per defensar la dramatúrgia en català, el Lliure per buscar coses més contemporànies… Però després, per què hi ha tots aquests teatres privats que reben diners públics per fer una programació de suposada qualitat i acaben fent el mateix? En tercer lloc hi ha les sales alternatives que també fan el mateix però amb menys diners, actors que cobren menys i uns decorats més petits. Al final tots fan costumisme on s’explica una història. Hi ha molts gèneres teatrals. Es pot fer teatre documental, però sembla que ningú s’ha adonat. També pots fer teatre de ciència ficció o teatre de creació on no s’expliqui una història, es desconstrueixi.
–No t’agrada res del que s’està fent aquí?
–Hi ha un moviment que s’organitza al voltant de Teatron, que és aquesta comunitat escènica que serveix com de dinamitzador de coses que no tenen molta visibilitat però funcionen a llocs com l’Antic Teatre o el Mercat de les Flors. Va haver un intent de que funcionés el microteatre, però no va sortir. Tampoc m’interessava molt perquè no s’arriscava. És com fer un curt a imitació d’un llarg. La paraula clau és risc. És millor fer coses arriscades i no ben fetes. Aquí hi ha obsessió amb els acabats, però una obra amb bons acabats no aporta res. El que m’agrada és que a Barcelona s’està reproduint un circuit alternatiu post 15-M força interessant. És gent que se surt de la institució i fa teatre a les terrasses. Aquestos projectes costa finançar-los, però són necessaris per trencar el sistema.
–Aquestes iniciatives culturals més espontànies són més fàcils d’engegar a Amèrica del Sud?
–Allà ja he fet varis projectes teatrals pràcticament sense pressupost. Sortien de conèixer algú i dir: “Per què no muntem això?” Després ja pensarem com ho exhibim. Aquí, en canvi, ha funcionat el model de que algú et truca i et diu que té 10.000 euros. “Què podries fer-ne?” Allà ja saps que no hi ha diners, tant de bo en trobis. Quan el motor d’inici és que t’ofereixen diners per fer el projecte… És un tema d’energia. Allà s’enfoten una mica de la crisi d’aquí perquè allà sempre estan en crisi. Es dóna per fet que l’entorn serà difícil i, tant se val, es treballa. M’agradaria que m’expliquessin l’estudi aquest que diu que Barcelona és la quarta ciutat més creativa del món.
–Quines teniu per davant?
–L’altre dia ho vaig veure en un dels cartells aquests de publicitat, no me’n recordo. La meva experiència tant a Caracas com a Bogotà o Buenos Aires m’ha permès aprendre molt i viure en contextos complicats. M’ha passat de tot. M’han fet un paseo millonario, que és una mena de segrest exprés. Pujaves a un taxi normal, s’aturava a una cantonada i pujaven dos tios més que t’obligaven a treure com a mínim un milió de pesos, que són com 400 euros, per deixar-te baixar. També m’han posat una pistola al cap dos o tres vegades. Això ho va fer la policia de Caracas. Aquí el pitjor que et pot passar és que t’apallissi un Mosso d’Esquadra. Si no vas a manifestacions i ets un ‘bon ciutadà’ és difícil que et passi res, fins i tot els atracaments són bastant profilàctics a Barcelona.
–Caracas és tan perillosa com diuen alguns?
–Jo hi vaig viure des del 2003 al 2008. Crec que ara el tema està molt pitjor. És una pena perquè és una ciutat que tenia el sobrenom de La sucursal del cielo. Té un clima increïble, dels millors del món. La gent és fantàstica i té la ciutat una sensualitat molt particular. Avui en dia, pel que m’expliquen els amics, és complicat viure-hi. A la meva època ja no es podia caminar de nit. És insuportable que a una ciutat on es viu entre 20 i 25 graus no es pugui caminar pels seus carrers. Aquí som uns privilegiats en aquest sentit. A Caracas hi ha moltes armes i desigualtat social. Tot i que es pot acceptar que el chavisme ha millorat la qualitat de vida de la part baixa de la població, ha fracassat en el tema de reduir les diferències socials. Les ha reduït en un percentatge però a còpia d’igualar a la baixa, a canvi d’atemorir la població i de provocar un èxode de gent jove de classe mitjana que no veu possibilitats de tirar endavant.
–Per què la figura de l’Hugo Chávez està tan polaritzada a Espanya?
–És un fenomen complex. No crec que hi hagi prou informació. Quan vaig arribar allà simpatitzava amb el chavisme, però poc a poc em vaig anar desencantant. No tant per un tema ideològic sinó per la gestió. Per la seva manera de ser, molt autoritària, Chávez va anar perdent molts col·laboradors i s’anat convertint en un país ingovernable. S’han desaprofitat molts diners que entraven per mor del petroli. Els moviments que va fer en política internacional el Chávez eren interessants perquè semblava que podria generar una aliança alternativa, però després t’adones que eren de cara a la galeria i amb poca base d’influència. Era una política d’efectes especials i de fer el show. Mai ha trencat relacions amb els Estats Units. Cada país té els seus problemes i contexts. Si mires Colòmbia, durant molts anys ha governat la dreta o l’extrema dreta i quan un partit d’esquerres ha intentat arribar al poder han matat directament els candidats, tot això barrejat amb el tema del narcotràfic, un conflicte que dura 50 anys. L’anàlisi ha de ser molt diferent al d’Argentina, que ve del peronisme i la dictadura. El problema és que des d’Europa es veu a Amèrica com un tot i sense veure que cada país ha estat molt autònom. El Mercosur no té res a veure amb la Unió Europea, és una unió molt més feble. Si un no hi viu, des de fora és difícil saber què passa. No es pot escriure sobre un país passant una setmana allà.
–Em va sobtar que digueres que molts colombians no coneixen gairebé res de Veneçuela i que s’estimen més estalviar sous per venir a Europa.
–És car viatjar entre països de Amèrica del Sud i hi ha ressentiments entre ells. Els anys 60, els colombians eren els immigrants que miraven de treballar a l’època de la Veneçuela Saudita. Ara passa al revés. És complicat. Allà la gent valora molt que tu puguis sortir de casa a qualsevol hora del dia i la nit, per això la fascinació amb Europa d’una part de la societat. Però com explica el Manuel Delgado, una ciutat perquè sigui viva ha de ser conflictiva. Clar, un límit és que sigui conflictiu i un altre que sigui violent i perillós. Allà es fotien del tema de Carcelona, d’estar dins una garjola. La d’aquí és més mental i la d’allà més visual amb tanques i gossos. Hi ha gent que surt de casa seva i va del pàrquing del seu edifici al del centre comercial sense trepitjar el carrer. És trist que vegis com una amenaça l’espai públic. Jo he caminat molt a totes les ciutats on he viscut, m’he obstinat i d’això va sortir, per exemple, una obra com El Paseo de Robert Walser que consisteix en una caminada. Reivindico el tema de caminar i passejar. Per anar d’un punt a un altre per què he d’estar sempre protegit per la carcassa d’un autobús? A Caracas uns amics organitzaven una jornada de cultura viva al carrer i els costava molt d’esforç tancar unes vies per fer una cosa que aquí es pot veure a les festes de Gràcia.
–El periodista brasiler Julio Ludemir ens va dir que al Brasil la gent s’estimava tant festes com el Carnaval perquè es sentia segura entre la multitud, tot al contrari que en Europa, on ens fan por les aglomeracions pel fenomen del terrorisme.
–No ho havia pensat. Però si analitzes com cent-mil persones entren i surten cada dues setmanes del Camp Nou i no hi ha ni un sol incident fa que pensar. Quan ve gent americana i els convido a anar a veure el Barça flipen. Anar a veure un partir a l’Argentina o Colòmbia és una activitat de risc amb molt de merder. Aquí es fa d’una manera molt neta que és quasi com anar al Liceu. Per una banda està bé perquè és com civilitzat, però per l’altra trobes a faltar aquest caliu que s’ha perdut.
–Ara que regressam a Barcelona vull demanar-te opinió sobre alguns personatges que tenen quota de protagonisme al teu llibre. Comencem pel Fèlix Millet.
–El show que va fer amb la cadira de rodes va ser l’últim punt. Deien que s’havia trencat el fèmur, però ja no saps si se l’ha trencant de veritat o ho va fer a propòsit. Vull dir, tenim ja el clixé del Pinochet d’usar la cadira de rodes com efecte escenogràfic per anar al judici a causar compassió per ser un vellet indefens. Encara que siga veritat, sembla mentida. Aquest home hauria de passar els seus últims anys a la presó i em sembla que s’escaquejarà.
–L’estranya parella Jaume Roures-Woody Allen.
–[Riu] Jo era molt fan d’el Woody Allen i abans anava a veure les seves pel·lícules quan les estrenaven, però després de Vicky, Cristina, Barcelona em vaig emprenyar bastant. Poques vegades m’he indignat tant amb una pel·lícula. L’home ja té una edat i ha inventat un nou gènere cinematogràfic que és el cinema turístic. Va fer el mateix després amb París, Roma i crec que farà una així amb Buenos Aires. L’argument és molt semblant, té tres acudits bons, com sempre fa ell, i una mena de trama pels llocs de la ciutat. És molt trist. Després semblava que estava molt irritat durant el rodatge perquè tampoc ha de ser fàcil fer una pel·lícula on la gent va a veure el rodatge. Sortia el pla de rodatge al diari! Jaume Roures: hi ha un llibre que es diu El comunista millonario, del Ramón de España, que malgrat ser novel·la explica la vida d’ell. Lògicament els mitjans van passar per sobre, però jo el recomanaria perquè és molt divertit per llegir. És tota aquesta història dels milionaris d’esquerres. El que [Roures] va fer amb el diari Público és una mica vergonyós. També li hem d’agrair perquè després va sortir Mongolia! De tot em podem fer una lectura positiva.
–Una parella més estranya amb un fill una mica qüestionable. Joan Saura, Felip Puig i els Mossos d’Esquadra.
–Si fos polític la darrere cosa que voldria ser és conseller d’Interior, o sigui, ser cap de la policia és el pitjor càrrec del món. Però sembla ser que els hi encanta! Deu produir-te una mena de subidón com si t’haguessis fotut vàries ratlles de coca: “Aquí mando yo”. És un càrrec molt impopular i que desgasta molt, però quan tu ets Joan Saura i et truquen per ser conseller d’Interior pots dir que no. No sé què li passava, però hi ha un abans i un després. Ningú surt ve de ser conseller d’Interior. Tenim una policia que té denúncies de tortura i tu ets la cara que ha de sortir a defensar coses que són indefensables com les pilotes de goma. Diferències en les gestions de Saura i Puig o Espalader? Quina diferència pot haver-hi? Crec que és una mena de broma macabra que els van fer als de Iniciativa, que pretenien ser Govern i antisistema al mateix temps. Per això el Montilla els va deixar els Mossos. Si anaven a manifestacions contra el Govern, què hi feien dins? No és pot estar dins i fora, això vol dir que t’has venut al sistema. Amb els Mossos tornem al mateix: si una policia és catalana serà millor que l’espanyola perquè nosaltres som millors. Al final veus que tenen uns comportaments que no són per estar orgullosos de la policia catalana. La premsa ho intenta tapar, però són notícies que surten a la premsa internacional. Ara és molt difícil tapar aquestes coses.
–Al llibre dius que a Barcelona imperava la Santíssima Trinitat: Església, Barça i La Caixa. Què en penses de Josep Lluís Núñez i Ignasi Fainé?
–Josep Lluís Nuñez… [es calla i li canvia l’expressió].
–Aquí t’has indignat.
–És que a sobre sóc culer i soci des dels vuit anys. Realment he sentit vergonya aliena amb el Núñez. Molta gent diu que és molt fàcil ser del Barça perquè guanya sempre, però recordo anar al Camp Nou, que érem 40.000 persones, i perdre 1 a 2 amb l’Osasuna. Vàrem arribar a tenir el Llorenç Serra Ferrer com a entrenador! Vam estar a punt de baixar a Segona! Quan estava el Núñez moltes voltes volia que perdés el meu equip, que és un sentiment molt fort. És molt pervers, però és que el Núñez semblava que era com el Pujol: només ells dos podien ser els presidents. Per això sempre defensaré el Laporta i per això he tingut moltes discussions amb amics meus. A nivell personal pots dir-ne moltes coses, però com a president va tenir una gestió impecable. Sortíem amb ell no del Núñez sinó del Gaspart i del Reyna, que eren com la degeneració del Núñez. Reyna va ser grotesc. Eren aquelles èpoques on anar al camp era veure jugadors que mai haguessin somiat amb vestir aquella samarreta. Parlo de Rochemback, Bogarde o el mateix Vítor Baia, que era nefast i el Pantic li va fotre quatre gols. Després dels anys de glòria del Cruyff s’havia de passar per aquesta decadència. El problema és que amb l’arribada del Sandro Rosell torna el nuñisme. Amb el Sandrusco torna fins i tot el Núñez a escena i fa declaracions, participa en actes i diu coses delirants. És greu perquè a més a més tenim aquest senyor que es diu Zubizarreta. Parlant amb el [Enrique] Vila-Matas em va dir que “Zubizarreta es un tío que lee y como lee, duda”. De fet el Jorge Carrión se’l troba a Laie a vegades. Està molt bé, però jo preferiria que llegís menys i mirés més partits de futbol. Que si fitxés algú, que fos algú bo. Nosaltres preferim, si perdem, que sigui amb el Sandro o el Mounir millor que amb Hleb o aquest Vermaelen que hem fitxat coix.
–La Caixa s’ha salvat de la crema del prestigi dels bancs?
–Tenir feina a La Caixa era com ser funcionari. Tinc amics treballant allà que cobren una pasta i tenen un horari privilegiat. Suposo que ja hauran perdut part dels privilegis que tenien. La simbologia dels banquers que manen la representa La Caixa. És increïble com les caixes d’estalvis i pensions van passar d’un dia per l’altre a ser bancs. Abans tenia sentit tenir els diners a la caixa perquè et deien que no hi havia un consell d’accionistes i els beneficis anirien a fer obra social. Èticament, on ficar els calés és un problema. Tinguis pocs o molts diners, en alguna banda els has de ficar, no els pots deixar sota el matalàs.
–A Carcelona descrius una sèrie de periodistes i novel·listes que retraten la ciutat des del punt de vista de les baixes passions, sense censures ni complaences. Curiosament, les dones que anomenes són originàries d’altres llocs, com Cristina Fallarás o Llucia Ramis.
–A mi em sembla que és interessant la visió del que ve de fora i s’instal·la que el que hi viu. Jo no hagués pogut escriure Carcelona si no hagués estat cinc anys a Caracas. Llavors veia la ciutat com un estranger, amb una certa distància. Fa un parell d’anys em vaig tornar a anar [a Buenos Aires] i quan he tornat no he tingut aquest xoc que sofrí el 2009. Ara no podria escriure Carcelona perquè aquestes coses es poden explicar quan et sorprèn el que veus. Vull instal·lar-me amb un esperit més constructiu. El llibre era com una mena de cabreig, de dir “me’n vaig, aquí us quedeu”. És impossible estar d’acord amb tot el que escric perquè disparo temes per discutir. El tema dels toros sé que és molt polèmic. Jo només he anat una vegada als toros i ho escric tal i com ho vaig sentir. Torejava José Tomás. És com si algú al que no li agrada el futbol va al Camp Nou i veu el Messi fer quatre gols contra l’Arsenal. És difícil no emocionar-se amb això. A Carcelona hi ha temes més reflexius i més viscerals, però jo m’ho plantejava com una mena de disparador per aconseguir això que hem dit, aconseguir que aquí hi hagi una mica d’autocrítica, que ens falta a Catalunya. No som els més genials, igual si som més crítics amb nosaltres mateixos podrem millorar la nostra història. Recuperant el tema de la gent de fora, quan faig una festa a casa sempre trobes gent que no s’ha criat a Barcelona i m’ho agraeixen. Em solen dir que és molt difícil entrar als cercles dels catalans, és com si tothom tingués els seu cercle d’amics de sempre i és molt difícil trencar aquesta barrera. És una mica de retornar el que m’han donat els nadius de les ciutats on he viscut.
–Ara que parles de ser optimista vers el futur, què en penses d’Ada Colau?
–Tinc bona impressió d’ella, però no la vull idealitzar ni pensar que és ‘la líder’. Ella vol aprofitar la seva fama mediàtica per tirar endavant un projecte que en principi és transversal, horitzontal i de col·laboració. Si fa uns anys creia que havia d’escriure Carcelona, potser ara m’implico d’alguna manera a Guanyem. Fins ara no m’havia implicat en un projecte polític, però m’agrada la filosofia de Guanyem i, al cap i a la fi, ella posa la cara perquè algú l’ha de posar. El moviment assembleari està molt bé, però a l’hora de la veritat necessitem un alcalde. Em dona esperances, però li dono un suport crític. Li donem un marge. És un bon moment per anar canviant començant per l’àmbit municipal. És obvi que s’ha de canviar tot, però per algun lloc s’ha de començar.
–Què es pot aprofitar d’aquella Barcelona dels 70 que bullia culturalment?
–El risc. No podem ser tan pragmàtics i calculadors. S’ha de viure més lliure… amb llibertat de pensament. En aquella època se sortia d’una dictadura i es pensava que tot era possible. He llegit recentment Los mares del sur de Vázquez Montalbán i està molt bé, però no podem sentir una nostàlgia extrema d’aquella Barcelona. Sí que podem rescatar l’esperit de ciutadania, plantejar els problemes reals de la gent i no estar en plan show tot el dia. Si convertim Barcelona en un parc temàtic, que ens paguin uns sous per fer d’extres. Ja em ficaria disfresses si calgués i animaria la gent. Si els estrangers es pensen que aquesta ciutat és molt divertida, que ens paguin i ja ens esforçarem perquè ho sigui. Parlant seriosament, el que podem fer és no deixar-nos doblegar per aquest excés de seny que ens diu el que està bé i malament. Pensem nous models. Hi ha coses que no tenen sentit. Sóc de Gràcia i quan era petit anava a jugar al Parc Güell. Ara he de pagar per entrar-hi o m’he d’apuntar a l’Ajuntament i enviar un mail per informar quin dia hi aniré. Ara tinc el projecte de traslladar el comportament guiri al teatre, sobre tot per reflexionar com aquest comportament dels turistes es trasllada al ciutadà. Ja no és només el problema de la invasió, és que tots ens guiritzem una mica.
–De l’espectacle turístic no se’n va deslliurar ni en Floquet de Neu.
–Tots els anys ens portaven amb l’escola al zoològic i el pobre estava cada any més enfadat. L’orca Ulises era l’altre galàctic del zoo i ja l’hem oblidat. Se la varen emportar a Orlando i no en vàrem saber res més. Estem una mica orfes d’un animal símbol [riu].
Traducció: Hamed Enoichi
