Fotografías: Ismael Llopis (Momo-Mag)

Dolors Miquel Abellà (Lleida, 1960) és un huracà de sinceritat. Diu en veu alta el que li agrada i el que no, capacitat que sap traslladar a les seues poesies. Després de dinar a un restaurant grec (és fanàtica de tot el que siga grec, des de l’Egeu fins la filosofia clàssica) situat al mig del Born i el Parc de la Ciutadella de Barcelona, Dolors Miquel repassa les seues influèncias poèticas i reflexiona al voltant del món dels poetes, “un mercat saturat on tot es mou en cercles d’influències”. I ella no es casa amb ningú.

–T’he llegit que vares viure al paradís durant els teus primers sis anys de vida però que després el vares perdre. On va anar?

–Són històries familiars bastant xungues i dures. Fortes: Passar d’una família amb una certa tranquil·litat a una situació familiar difícil, i més si ets una persona petita i jove, no és fàcil. Per això dic que vaig perdre el paradís. Quan la bogeria entra al paradís, el paradís s’acaba. La bogeria no és cosa de déus.

–Vares créixer de cop?

–[Riu] Potser encara no he acabat de créixer! La vida ha sigut molt dura amb mi… Bé, la vida és molt dura. Jo escolto altres vides: m’agrada escoltar la gent no per jutjar-la, sinó per conèixer com són els éssers humans, cosa que resulta molt difícil. Però pel que he sentit, he tingut una vida bastant cabrona.

–Avui he llegit una entrevista a una psicoanalista que deia que la vida no passa, que es fa.

–Aquesta psicoanalista deu fer ganxet. La vida passa, i jo crec en el destí cada vegada més. La frase de la psicoanalista no té cap sentit per a mi i per a la meva concepció del món. ¿Per què una persona viu molt i una altra poc? ¿Per què una persona escull una carrera i troba treball i una altra, amb la mateixa carrera i sent igual de bona, triga 40 anys a no trobar-ne cap? ¿La vida es fa? L’atzar hi juga un paper important. Fins l’acceptació del destí és qüestió del destí en últim terme.

–Com una espècie d’enyorança d’aquesta infantesa perduda abans del que tocava la teua poesia torna sovint al paisatge rural de Lleida, la teua terra.

–Cada vegada menys. Sí que hi ha coses, però ho he aparcat bastant. Tothom retorna al pensament idíl·lic. Si un s’enamora perdudament d’una persona sempre hi retornarà. Les coses que et marquen moltíssim, tant com néixer, no te les pots treure de sobre. Estan amb tu i amb tu van. A vegades és una putada.

–Quan decidires reivindicar els dialectalismes a la teua poesia?

–No els reivindico! La gent s’ho pensa, però no els utilitzo per reivindicar-los. És la meva llengua i amb ella de base escric. La llengua és aire. L’aire surt de la boca i troba uns impediments en el camí, els llavis, les dents. Depèn d’on sigues es troba uns impediments o uns altres. Tots els sons fan paraules i les paraules en principi no tenen cap tipus de norma o prestigi. El prestigi, li donen els homes. Sóc comunista de les paraules. Val tant una paraula que tu em poguessis ensenyar d’Eivissa, com una paraula que et puc dir de Lleida, com una altra que poguéssim sentir aquí a Barcelona o com les que trobem als llibres. El insults m’agraden molt . Qualsevol insult és aire! No una bala o una pedra que et tiren al cap. És aire que fa mal per les normes increïbles dels humans que a mi m’al·lucinen. Ja ho veia de petita. Quan es deia “fill de puta” tothom es quedava immòbil com si algú els hagués paralitzat amb un verí. Però si és aire! És el mateix que dir taula!

–Però aquesta emissió d’aire provoca una imatge mental.

–Sí, però fa el món negre, blanc o rosa. És una forma d’etiquetar. Està molt bé tenir aquestes paraules perquè gràcies a elles un es pot desfogar. En canvi si començo a dir taula, vas, cadira… no passa res. Però fora de desfogar-se, és una actitud social carca la que generen aquestes paraules. Tothom s’escandalitza per res!

–La gent que emigra moltes voltes parla amb els seus fills en la llengua que han aprés a la seua nova llar, menys quan es cabregen, que tornen a la llengua del seu lloc d’origen. 

–És molt curiós, també ho he sentit. La llengua materna no es fa servir quan estem feliços però quan arriba el cabreig… patapam! La part fosca sempre tira cap a la terra.

–Creus que el català s’està empobrint? 

–Totalment. No hi ha un argot de lladres, policia o prostitució, per exemple. Això és un empobriment de la llengua terrorífic. Això gairebé ja no existeix i ens ho hem d’inventar. Tot i que ara amb els bancs i l’atur i la pobresa potser tornin a haver-hi lladres catalans i putes que en català fan l’ofici. Quan s’escriu la base és la llengua que es parla al carrer. Abans es feia servir el català que es parlava a les cases però en un moment determinat es va fer un català normatiu i molta gent intenta seguir-ho. Per què? A Espanya no hi ha ningú que parli el castellà normatiu.! El que fan és parlar com es parla a la seua terra i quan fan un examen, van al jutjat o parlen amb un estranger utilitzen el castellà normatiu. No he vist cap cultura o nació tan trastocada per preguntar-se si s’ha de dir palillo o escuradents. Estem plens de inseguretats, preguntant-nos tota l’estona com s’ha de parlar. Crec que això és més perniciós pel català que la barreja inevitable amb el castellà. Una cultura que no té confiança en ella mateixa no va enlloc. Al fons crec que hi ha una manca de confiança molt gran.

–Amb aquesta cultura que tu veus baixa de confiança alguns intenten construir un estat. Què hauria de canviar?

Buh! [Riu] Aquí hauríem de fer un tractat. Hi ha moltes coses per canviar. No sé si la independència de Catalunya s’aconseguirà, no ho veig massa possible. La Catalunya que jo imagino tampoc és una Catalunya catalana, la imagino mestissa, com ha estat sempre.Com ja era a época medieval. Però amb una llengua comuna i una cultura comuna, la catalana. Però Espanya i Europa no ens deixaran anar, perquè el continent europeu és un munt de països-estat que no existeixen realment i amaguen moltíssims pobles, nacions i cultures. ¿Com deixaran que nosaltres ens deslliurem? Potser és que sóc una pessimista. [Nota del redactor: aquesta entrevista va tenir lloc unes setmanes abans del referèndum independentista escocès].

IMG_9184

–Al procés constituent li veig manca de debat sobre com seria la nova Catalunya.

–No ens confonguem. Una cosa és la cuina i una altra les habitacions i el vàter. Si fer un país fos qüestió de portar endavant utopies no hi hauria països ni nacions sobre el món. Sempre hi ha poderosos que aixafen la resta. Hem de ser conscient que a Catalunya hi hauran fills de puta, gent de dreta, gent d’esquerra, gent de centre, gent que passa del tema… ¿Com podríem fer una cultura millor a una Catalunya independent? No és pot. Crec que hem de lluitar perquè la cultura no sigui pitjor; sempre s’ha de frenar que la vida siga més pobre, que els rics ens fotin més, que els poderosos se n’aprofitin. Ara havíem aconseguit quatre guanys i amb un parell de moviments del capital ens els han fotut tots fora. No els agradava aquesta pujada de comoditat en la massa treballadora. De tota manera hi ha teories molt interessants sobre la possibilitat de fer una societat on no es treballi. Ja es veurà.

Feliu Ventura ens va assegurar que la cultura sempre ha d’estar contra el poder perquè ja el poder s’encarregarà de fer-la venir al seu costat.

–El sistema paga els seus artistes. Ara no hi ha diners culturalment parlant però hi ha una sèrie de gent que continua guanyant el de sempre. Potser he sortit deu vegades a la meua vida a TV3. Si fos amb aquesta gent hi hauria sortit 30.000 vegades. Jo no estic amb la gent que hauria d’estar, per a sortir així. Quan vaig començar a recitar ho vaig fer per necessitat: volia compartir el que vivia amb la gent. Com que recitava anava sortint als diaris. Estava dins aquest cercle perquè era una necessitat interna no pas perquè volgués escalar en aquest món. Escric perquè em llegeixen però la gent que venia a escoltar-me pràcticament no em llegia. Només es quedaven amb algunes frases. Comunicar-se a nivell poètic és fer-ho cap a dins. No m’interessava que la gent repetís el meu nom però no conegués la meua obra. És una irrealitat, però és el que passa en aquest món de la poesia.

–M’ha fet molta gràcia aquest terme que utilitzes de tant en tant: Ku Klux Klan literari. Què és?

–És gent que va amb les seues caputxes i es tanquen. Tant aquí com a Espanya com a Itàlia. No sabem qui són oficialment, però tothom ho sap realment. Si algú els puteja, l’aparten o el foten directament fora. Has de ser dels seus. Després hi ha una cosa que és molt lógica: Si tu ets un escriptor mediocre, la gent que vols tenir al teu costat no serà gent brillant perquè posarà en evidència que tu ets un mediocre de collons. El Ku Klux Klan normalment està format per mediocres que tenen els diners i fan les seues fogueres. Si mai he atacat algú que té poder, després ho he pagat i encara ho pago. Però com que saben que no busco el seu lloc de poder –sóc una ingènua al fons–, em deixen existir. Vaig tenir sort de no publicar molt jove, de negar-m’hi per qüestions meues ètiques. Hagués estat un desastre fer-ho. Ara veig molts poetes joves que publiquen un primer llibre que està molt bé però després es pugen a la roda aquesta de publicar i sortir als mitjans i no paren de fer llibres com qui fa salsitxes. El mercat està saturat!

–L’escriptor i periodista Manuel Astur ens va dir que el problema que té la poesia a Espanya és que té més poetes que lectors.

–Això crec que ha passat sempre. La poesia és com un cercle maçònic. El problema és que els poetes no ens llegim els uns als altres. I, en tot cas, només ens llegim els amics. I els recomanats pels amics. A Catalunya, les Illes i València hi ha una sèrie de senyors que ho controlen quasi tot i deixen pocs espais. Però amb la Internet les coses poden canviar i molt.

–Diga’m tres joves poetes en català que no estiguin encara contaminats.

–Tots n’estem més o menys! Però bé, hi ha gent jove que val la pena. M’agrada molt la Maria Cabrera i també la germana del Marc Romera, la Sílvie Rothkovic. Aquestes són les que més m’agraden. L’últim llibre d’en Pons Alorda l’he trobat també interessant. La Blanca Llum Vidal també està força bé. Són gent que tenen un llenguatge propi.

–Quan deixa de ser jove un poeta?

–Això em preguntava jo. Aquest puto adjectiu me l’han plantat a sobre molt de temps. [Amb to irònic] Per una banda està bé perquè és una manera molt guay de ser jove, t’estàs fent vell però és igual! Per la poesia segueixes sent jove! És un tractament rejovenidor!

–Quins eren els teus primers poetes?

–A casa meua no hi havia cap tipus d’art, ni pintura, ni tampoc balls, música, cine, cant… però es vivia bé. ¿Tu t’imagines saber viure així? És una gran sort, no? No tenir necessitats! I això que la meua àvia era una de les primeres dones que havien anat a la universitat a Barcelona. Ella estudiava Farmàcia a principis de segle i només hi havia una altra dona a la classe, era una tia molt intel·ligent. Suposo que la poesia va entrar a la meua vida amb la Bíblia (la vaig haver de comprar d’amagat perquè a casa meua eren ateus militants) i després amb la classe de Literatura. Llegia lo típic: Bécquer, Espronceda… Lo que es llegia llavors. Lo primer que em va agradar va ser Lorca. Després, Homer. Buah! Cavafis! (Jo amb la meua història grega). Aquesta gent em tornaven com lela. El surrealisme el trobava com una mica dislocat, però a Lorca el trobava molt i molt bo.

–Quin dels seus poemaris t’agrada més?

–M’agrada molt Poeta en Nueva York. Era el meu llibre preferit perquè realment Lorca parlava de la desolació de les ciutats modernes, a part de la seua homosexualitat i altres coses. Era un problema que estava venint a l’home i que aquí potser ni se sabia. Aquesta solitud de les ciutats modernes de l’home acompanyat per milions de persones Lorca la va saber explicar molt bé.

I què busques a Grècia? Has traduït al català diversos poetes grecs.

–De filosofia no en sé gaire, però per la poca que en vaig estudiar a l’escola i pel que he llegit pel meu compte he vist que a la Grècia antiga hi havia gent que raonaven de maneres molt diferents. Collons! Com pot ser que hi haguessin atomistes, Aristòtil, Plató, Pitàgores, Epicur…? A un lloc tan petit, tants pensaments diferents! Això m’al·lucinava, igual que la seua mitologia, tan rica, i la seua manera d’explicar el món a través d’imatges. Després també les sagues, sobre tot L’Odisea. Avui en dia a les escoles ens fan estudiar a tots el mateix i els cervells es mouen en una sola direcció. Per això no hi ha tanta riquesa. Els plans d’estudi estan fets per portar treballadors ensinistrats i una mica aborregats a les fabriques i a les indústries . Han tret tot el que són les humanitats perquè ja no interessen. La filosofia està proscrita.

IMG_9196

–L’educació que tenim té por d’hel·lenitzar-se, llavors.

–Sí. Els grecs no podien tenir aquesta por perquè no movien aquesta quantitat ingent de diners i persones. Ara tenim societats exagerades. No sé si haguessin pogut resistir en aquestes circumstàncies. Els romans ja van haver d’inventar el circ per a tenir la gent tranquil·la.

–Què conserva la poesia grega moderna dels referents antics?

–Hi ha Seferis. Amb ell ja se’t cau tot per terra. Com Seferis no en veig cap. Hi ha la Maria Poliduri, que és una poeta que va morir jove, prototipus de poeta suïcida. N’hi ha de molt bons, com Elitis, Kikí Dimoulà, Kariotakis… però al nivell de Seferis, per a mi, cap. Tots molt influenciats per Lorca, que és impressionant perquè ha acabat influenciant tot el món. Fins i tot al Japó els ha arribat i els ha marcat a l’hora d’escriure.

–I això que Lorca va morir jove, amb 38 anys.

–Llegia una carta de Sèneca a Lucili on es parla de que més dóna que un es mori jove si ja ha fet el que havia d’haver fet. Cadascú té el seu rol a la vida i el seu recorregut. Saps aquelles roses que s’obren, són molt boniques, fan un esclat i moren en tres minuts? N’hi ha d’altres que es fan belles més tard, que duren i duren. Les persones som d’una classe o de l’altra.

–Has traduït poetes grecs que varen viure anys turbulents amb la II Guerra Mundial i vàries guerres civils.

–Com fills del seu temps, molts varen tenir finals tràgics com el de la Poliduri, el de Kariotakis. O vides que eren una contínua fugida o emigració. Quan penso en Grècia penso que la seua història recent és molt pitjor que la de Catalunya. Però ells tenen la sort d’existir per al món quan nosaltres hem d’estar dient al món que existim, com si fóssim transparents. Els grecs han patit molt. Ells tenien una idea de Grècia com tots els territoris que envoltaven el mar Egeu. Quan els varen fotre tota la banda d’Àsia i van haver de tornar es va produir un èxode tremend. I es va acabar aquella idea de Grècia.

–Hi havia grecs fins i tot a les ribes del Volga, dins l’Unió Soviètica.

–És una tara tremenda això de l’èxode. Fa molt poc que s’han constituït com a Estat, han tingut tants problemes, han nascut plens de deutes, amb tanta sang…

–Com es possible que passi això en el país al que veiem com bressol d’Europa…

–Això és el que em pregunto jo. Però és que va desaparèixer durant molts segles! La Grècia moderna la varen crear els alemanys i altres potències per frenar els turcs, per això els va interesar crear-la. Era una qüestió geopolítica. Si Catalunya estigués al costat d’una nació perillosa per a Europa o en un mar ple de petroli tindríem més possibilitats de ser independents. No tenim tampoc ni gas, ni or ni urani. Si trobéssim alguna cosa d’aquestes, tindríem més possibilitats. També ens falten rics que es mullin les calces i els calçotets per la causa.

–Recuperem el Lorca i mesclem-ho amb Catalunya. Qui és per a tu el poeta català més lorquià?

–Així de primeres, Foix. No perquè sigui lorquià sinó per la imatgeria. La de Foix és tan rica que l’apropa a Lorca. Espiritualment, no, però pel que fa a la imatgeria són semblants. Foix és un exquisit imaginador dotat de moltíssimes paraules. El que passa és que aquí a Catalunya Lorca no és prou conegut. A vegades penso que Catalunya està molt tancada en ella mateixa. Altres vegades no. No sé què és veritat. Estic pensant en els grans poetes catalans, un Riba, un Carner, Pere Quart, Màrius Torres, Maria Mercè Marçal, poetes que haguessin pogut xuclar de tot això i no hi veig influència de Lorca. Catalunya s’obre a Europa i a la resta del món, però no a Espanya. Per què? Perquè si algú t’ataca, ¿què fas? Si algú t’ataca ni que sigui verbalment el cos ja fa així [apropa les mans al pit], es replega. Som una comunitat molt agredida… Moltes vegades penso en la poesia que es fa aquí i la que es fa fora i no té massa a veure. El que jo llegeixo, vaja.

–Què hi ha de diferent? A nivell formal o temàtic?

–És la manera. Aquí ja saps que hi ha un gran pes dels trobadors. Fins al segle XV, tot era trobadoresc gairebé, bé excepte l’Ausiàs March, que és el gran poeta. Tots ens vàrem quedar amb la història dels trobadors i anàvem fent poesia de trobadors. Ens ve de molt lluny això de rimar per això la major part de la poesia que es fa aquí és encara rimada. En canvi el que llegeixo d’Amèrica Llatina és un altra cosa. Rimar és molt fàcil! Et surt sense gaire esforç! És una cantarella que et va sortint! Fer imatges és també fàcil. Fer una bona rima i una bona imatge és el difícil.

–A les xarxes socials ets molt activa i utilitzes Facebook per fer una mena de viatge cultural amb aire vintage pel Mediterrani o els Estats Units. 

Porto molts d’anys viatjant per l’Internet perquè no tinc els diners per fer tots aquests viatges. M’agraden l’art japonès o el de Sibèria o el de Sudàfrica. Qualsevol. Passo moltes hores navegant per la xarxa per descobrir el món. Però fins fa poc era un viatge molt solitari. Gràcies al Facebook ha deixat de ser-ho. Ho puc compartir, però a vegades em cansa.

–Tens al teu poemari Missa pagesa versos que diuen: “L’home telèfon parlarà tot sol / i el present serà retransmès”. Després vas fer un altre poemari que es diu La dona que mirava la tele. Et preocupa la tele realitat. 

–La tele és la que configura la realitat que vivim. Durant un temps la vaig mirar per saber amb que ens menjaven el tarro, els poderosos. Sortia d’un matrimoni i quan aquestes coses s’acaben tens dos opcions: o sortir de festa totes les nits o quedar-te a casa mirant la tele. Vaig agafar la segona opció. Ni de petita mirava la tele perquè mai m’ha atret. Els dibuixos animats són la millor manera per fabricar nens. No els interessaven nens intel·ligents i van treure el Homer Simpson o el Novita del Doraemon. Agrada que l’heroi siga tonto. Aquest és el missatge.

–“La tele vomita tot allò que no es”, també has escrit. Com s’ensinistren els adults? 

Nosaltres no anem vestits així per casualitat. Hi ha com una manipulació a través de la imatge que no sabem com ho fan però és així. Una vegada volia comprar-me roba de color groc i vaig caure en el fet que no m’agradava, però posava la tele i tot era de color groc. Com m’han posat al cap el color groc? No ho sé! Però això passa. La roba que portem, d’aquí uns anys, la veurem horrible. Vesteixen els personatges públics per crear una sèrie de tendències que nosaltres seguim perquè som imitatius com els micos. Mai utilitzaran els seus grans mitjans de difusió per ficar al cap de la gent coses que els facin pensar i dubtar. És complicat que la poesia entri a la televisió perquè mai ha sigut multitudinària. Lo de queixar-se que la poesía no té un reconeixement suficient és molt antic. Ja ho vaig llegir en els propis trobadors del segle XII. Pot pasar que alguna poesia esdevingui popular com passa amb algunes de Verdaguer, o amb alguna de Seferis, com la que es va convertir en himne nacional

–On es marca la frontera entre cançó i poesia? 

–Poques vegades una cançó és poesia. La poesía s’ha de llegir en veu alta. Però la poesia necessita ser llegida en silenci, malgrat que es facin recitals que venen molt bé. Però no hi ha capacitat d’assimilació.És com un quadre. Quan vas a un museu pots veure’n tres, no tres-cents. Al principi la poesia era cantada i després es varen separar. Això s’explica a les aules. Quan el Raimon canta allò de “veles e vents”, val, és poesia, però passa en un petit cercle. És com això que diuen de que tots hem de llegir de tot i a totes hores. Per què? Què són aquestes obligacions? Què passa? Darrere hi ha editorials que han de guanyar pasta. A ningú li importa en realitat que la gent llegeixi. Els llibres que posen obligatoris a les escoles són penosos. Collons! Si vols ensenyar la gent a llegir, almenys posa-li coses bones. Després un ja llegirà tot sol. Hi ha un gran negoci rere tot això que hem de llegir, que llegir alimenta. No és per amor a la humanitat ni per fer-la millor. És negoci.

–Dins de tot aquest negoci com es viu de la poesia? 

Pots viure-hi fent recitals, això sí. Si hagués continuat fent-ne podria viure d’això fent altres coses. Ara, viure de poeta… Has de tenir en compte una cosa: fins que vam arribar nosaltres, el lumpen poètic, els poetes eren de casa bona i encara ara passa. La cúpula directiva dels poetes catalans són fills de gent de casa bona. Mires els cognoms i veus que allà hi són tots. Després diem dels hindús, però això de les castes… Doncs aquí el mateix amb els cognoms. Ara bé: també es pot donar el cas d’un altre Miguel Hernández, que era un pastor molt culte. Els mitjans per accedir a la cultura hi són. Només s’ha de tenir l’interès. I el destí, clar.

IMG_9279

–Voldria que em donessis, per acabar, la teua opinió d’alguns poetes que no han aparegut a la conversa. 

–Val.

–Jacint Verdaguer.

–Una bèstia poètica.

–Josep Pla.

–Un búnker.

–Salvador Espriu.

–Un home que el van confondre per la seua poesia. No van saber mai comprendre la seua narrativa i el seu teatre. Només s’hi van fixar en el rotllo de la seua pell de brau i la pena pels morts i no en la seua crítica social. És molt millor l’Espriu narrador i dramaturg que el poeta, al que van intentar convertir en aquesta espècie de mite que vol que Espanya estigui unida i totes aquestes collonades.

–Joan Alcover.

–L’he llegit poc. És un tipus de romanticisme que està bé, però on no acabo d’entrar-hi.

–Acabem amb un que estigui viu. Pere Gimferrer.

–Quan me’l trobo pel Passeig de Gràcia em fa por. És un poeta que tenia unes poesies al principi que m’agradaven, però tampoc trobo que sigui un Foix o un Verdaguer o un Ferrater.

–Dels Setze Jutges qui era el més poeta de tots?

–En aquella època els sentíem tots, però no n’era especialment aficionada. Potser el Llach és el més poeta. Pi de la Serra, també. No era molt melòmana en aquella època, però escoltava el que escoltaven els meus companys. Vaig fer perquè m’agradés el Llach i, de fet, les seues primeres cançons m’agraden. És quan fa de diva, que no m’agrada. En canvi quan és més de poble i té la veu nua i no tan treballada, m’agrada molt. Em va emocionar de veritat després Jaume Sisa. I Pau Riba. Els he escoltats de gran i m’agraden, són més surrealistes, més potentn. Als Setze Jutges els trobava una mica nyonyos. Varen donar veu a una generació però no em van tocar l’ànima.

Fotografia: Momo-Mag

Traducció: Hamed Enoichi

Compártelo en...
Share on Facebook325Tweet about this on TwitterPin on Pinterest2Share on Google+0Share on LinkedIn0Email this to someonePrint this page

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. CERRAR